Badalona Olímpica!

Molt bones a tots i totes. En aquest post parlarem de la Badalona dels anys 90, com va canviar i com va anar agafant la forma final que ja coneixem tots i totes.

Durant els posts anteriors hem vist com la ciutat ha anat creixent durant tots aquests segles, al principi fins al segle XVIII, al segle XIX amb la Industrialització i el seu Eixample, i al segle XX amb l'entrada del modernisme a la ciutat, les primeres dècades, després de la guerra civil, els anys 50 i 60 amb la immigració, els finals dels 60 i 70, i finalment els anys 80 amb l'arribada dels equipaments necessaris de la ciutat. Totes aquestes èpoques van ser fonamentals i varen aportar els seus trets característics per la configuració final de Badalona.

I per fi arribem als anys 90, una època en que la ciutat agafa renom internacional. Badalona és olímpica. Bé, no del tot, però és la subseu de les proves de basquetbol. Qui imaginaria als anys 60 o 80 que els millors jugadors del mon i poder el millor equip de la història jugarien a la nostra terra? Ningú, segur. Doncs si, en Jordan, Bird, Magic Johnson i molts més van estar a la ciutat jugant.

Però perquè això fos possible la ciutat havia de reinventar-se i emprendre decisions com ara posar-s'hi amb un tema que s'arrossegava feia temps com ara Montigalà, les connexions viàries, etc.

La ciutat necessitava que la seva comunicació interior i amb l'exterior millorés. Per això es va construir el segon cinturó (l'autopista B-20) i es va millorar la xarxa interna, així com els laterals de l'autopista -tot i que no ho varen fer del tot donat que encara hi ha trams que s'ha de fer mil voltes per seguir el lateral...-. Això permetia l'entrada a la ciutat d'una millor manera, tant pels habitants que treballaven a Barcelona i Maresme (cada cop més) com pels habitants d'aquestes zones per la visita de Badalona.

Una altra necessitat era donar cabuda a les Industries i Naus que es trobaven a la zona del Front Marítim i del Centre. Moltes empreses d'aquest sector varen tancar als anys 70, i les que que quedaven eren mitjanes i petites empreses. El motiu del seu trasllat era la recuperació del Front Marítim per part de l'Ajuntament. En anys anteriors es va guanyar fins a 30m de platja per abocament de sorra, i el negoci de la platja no es podia perdre. Per això es va decidir recuperar i fer arranjaments, com ara el Passeig Marítim que partia de Montgat fins la zona del Club Nàutic. A banda d'això es varen expropiar també habitatges a aquestes zones.

On traslladar tot això? Doncs a un lloc on no hi hagués res: Montigalà. Es va haver de urbanitzar terrenys (recordo passejar per aquella zona amb els pares i avis i sentir-me a la muntanya, cosa que actualment em passa quan vaig al que encara resta de muntanya per sobre la B-20). La nova zona de Bufalà i Batllòria es va començar a urbanitzar també en aquests temps. Es varen traslladar moltes Industries a aquesta zona i també grans empreses varen establir Badalona com a lloc per a ubicar les seves Macro-tendes, com ara Ikea, Decathlon, Aki (ara leroy merlin), etc. I per donar encara més vida a aquesta zona es va crear un centre comercial. El primer de Badalona, el CC Montigalà, o més ben conegut com el Continente (nom de l'hipermercat que hi havia dins i que ara és el Carrefour). Tot i les protestes veïnals i dels col·lectius de comerciants de la ciutat, amb múltiples manifestacions, al final es va construir. A banda d'això també es varen construir molts habitatges. Eren els habitatges on viurien durant els JJOO del 92 els periodistes. Badalona amb una vila olímpica periodística... I ara que els fan fora de Badalona comunicació. En fi.

 

I finalment, el punt més alt de tota aquesta època. La construcció del pavelló olímpic. Empesos per l'alegria de la designació com a subseu dels millors JJOO de la història, l'Ajuntament va ampliar els seus pressupostos per tenir prou finançament per poder construir-ho. Aquest edifici, ja de per si ben important (va guanya el premi d'arquitectura Mies Van der Rohe) va provocar canvis i millora de la zona. Primerament va suposar l'endorrocament del canòdrom que hi havia, i posteriorment va permetre urbanitzar la zona que es trobava buida.

Van haver-hi projectes que no van prosperar del tot, com ara el Port esportiu i pesquer. Bé per manca d'acord, que si el volem al sud o si el volem al nord, o bé per manca de temps. L'expropiació és una eina molt lenta. I no va estar a temps per la fita olímpica.

A part d'aquestes grans obres, la ciutat va aprofitar i va començar a modernitzar-se. Els equipaments varen anar arribant amb nous poliesportius i biblioteques, o el nou teatre Zorrilla.

El sector de la construcció va començar a revifar de nou gràcies als JJOO, després d'haver decaigut estrepitosament després de la meitat dels anys 70. Una dada: l'any 1973 es van construir uns 5000 habitatges, el 1976 uns 2000. L'any següent uns 400... I així va durar fins el final de la decada dels vuitant quan varen designar Ciutat Olímpica a La ville de... Barcelone.

En el proper post parlarem del nou boom de la construcció, la urbanització definitiva de nous espais de la ciutat, del Port i molt més. Badalona entra en un nou mil·leni. Espero que us hagi agradat.

Per qualsevol dubte, poseu-vos en contacte amb nosaltres a oaguilera@apabcn.cat

Anys 80 la fi del tot s'hi val. Els equipaments arriben!

Molt bones a tothom.

El post posterior varem parlar sobre els barris de gratacels que es varen crear als anys 60 i principi dels 70. La gran quantitat de terreny que disposava la ciutat per construïr i unes lleis permisives amb els promotors per part de l'Ajuntament van donar com a resultat uns barris de nova construcció amb sobreexplotació d'edificis de gran altura en zones amb manques d'urbanització i d'equipaments. Aquesta manca es debia en part per culpa dels barris d'autoconstrucció que es varen anar fent durant els anys 50 amb l'arribada de l'onada migratoria provinent de diverses zones de l'estat espanyol a una ciutat que estava encara tremolant pel pas de la guerra civil...

Cal afegir que l'any 1975 va morir el sr Franco, i amb aquesta mort tot va canviar. La "Democràcia" arribava a Badalona i amb ella per fi, les coses ben fetes.

El Pla comarcal del 53 es va quedar obsolet i es va realitzar el Pla General Metropolità conjuntament amb la Reforma de la Ley del Suelo l'any 76. Aquests canvis es tradueixen en més control sobre l'edificabilitat del sòl (acaben les super-requalificacions del sòl) per part de l'administració i es comença a reservar terrenys per zones verdes i vials, tot i que no es modifica l'estructura de la ciutat. Perquè ens entenguem, aquest Pla només millorava la ciutat que hi havia sense fer-hi una reforma d'ella. Si que va comportar una neteja de cara en zones com Sistrells i Sant Crist, que es trobaven en un estat degradat i les van dotar com a zones de rehabilitació per posteriors tractaments de conservació. L'Ajuntament es posa dur i de fet mana enderrocar i paral·litzar obres d'edificis il·legals.

Una de les coses que es van fer va ser la previsió de l'autopista B-20 (la de dalt) i un canvi de sòl urbà a unes poques zones de Morera i Guixeres, i sobretot de tota la zona que era Batllòria-Montigalà.

El canvi de normatives i la restricció d'aquestes noves va suposar que els promotors privats vulguessin demanar, abans de l'entrada en vigor d'aquest nou Pla, llicències d'obres per poder tenir dret a la construcció segons la normativa anterior i fer i desfer al seu gust. Una situació molt similar es va viure 30 anys després amb l'aprobació del CTE.

De fet existeix un altre paral·lelisme entre aquests anys i la època actual, i és que l'any 73 va haver-hi una gran crisi (la del petroli) que va decaure en una crisi mundial econòmica. Aquesta crisi va provocar conjuntament amb el canvi de legislació i la gran oferta anterior d'habitatges, i amb l'arribada de la democràcia la paral·lització de construcció privada d'edificis. Això em resulta familiar, però que molt i molt familiar... 

L'Ajuntament ja no es centra ara a la construcció d'habitatges de promoció pública (l'stock d'edificis és més que suficient...) i comença a resoldre dèficits d'urbanització i d'equipaments amb els diners obtinguts per la construcció del Port Esportiu que finalment es va prosperar davant la oposició dels badalonins. Tornaran a insistir amb el port (què pessats!), però de nou la pressió del poble el tira enrera. Visc-a Badalona!



Manifestació demanant solucions als problemes de manca d'escoles [arxiu de Llefià]





Pancarta amb demanda d'equipaments i zones verdes [arxiu Llefià]



Entre d'altres els equipaments més necessaris i més demanats per les associacions veïnals eren l'hospital i sobretot les escoles. En un principi van resoldre el problema de les escoles amb construccions de barracons per poder donar servei mentre es construïen les escoles. Finalment es varen construir escoles i parvuls (per acabar tenint 15 i 7 respectivament) i es varen deixar els barracons.



Escoles de barracons [arxiu de Llefià]



Inauguració d'escola pública [arxiu Llefià]



A banda de les escoles altres equipaments pendran forma en aquests temps, com ara els mercats (la ciutat només tenia els mercats del centre) on el Mercat de la Salut va ser el primer i del que jo i la meva familia tenim un especial record al tractar-se del seu lloc de treball durant més de 20 anys. Ells i molts més van viure el trasllat del mercat que es feia al carrer que es muntava i desmuntava cada dia fins l'edifici que actualment hi ha.



Imatge actual del Mercat de la Salut [Ajuntament de Badalona]



Imatge actual del Mercat de Lloreda



Altres equipaments necessaris eren hospitals (Trias i Pujol més conegut com a "Can Ruti" es va construïr en aquests temps), zones verdes (amb la construcció del parc del Gran Sol, la rehabilitació de Can Solei i la compra dels terrenys del turó d'en Caritg que pertenyien a l'exercit), places com ara la de les palmeres a Llefià o poliesportius.



Construcció Parc del Gran Sol (Llefià) [arxiu de Llefià]



Poliesportiu de Llefià [Arxiu de Llefià]



L'ajuntament comença amb els laterals de l'autopista A-19 (que creuava la ciutat de mala manera) i comença amb una millora de la xarxa vial dins Badalona per poder moure's per la ciutat sense haver de passar pel centre per poder agafar la unica via que comunicava gran part de la ciutat, la NII. Sobretot es varen centrar en urbanitzar els vials que hi havien, com ara la pavimentació de les rieres de Martí i Pujol i de Sant Joan, o les reformes al Passeig de la Rambla.

A finals del 86 s'aprova el Pla Especial de Montigalà, una zona que farà de permuta per recuperar sol urbanitzable perdut amb la ubicació d'equipaments necessaris. Tot i això no arrencarà fins a final del 89, quan Barcelona és designada ciutat olímpica, i Badalona subseu. Però això ja és una altra història.

Badalona va agafant cos, comença a tenir color i deixem la ciutat de blanc-i-negre enrera.

Espero que us hagi agradat. Al proper post parlarem sobre què va ser de la ciutat des dels JJOO del 92 fins a l'actualitat.

Per quelcom, ja sabeu on trobar-me: oaguilera@apabcn.cat

Un consell per aquells que els hi agradi aquest blog i la història de l'arquitectura a Badalona: no us perdeu les properes publicacions del TOT. Això és tot. A reveure!

Barris de gratacels a Badalona

La ciutat de Badalona va rebre al segle XIX una primera onada de migració provinent del centre de Catalunya amb la Industrialització, i ja als anys 50 del segle passat una segona època de migració desde diverses regions d’Espanya. Això va suposar la creació de barris d’autoconstrucció, amb barraques i habitatges en condicions insalubres o estructuralment poc fiables des del principi.

Als anys 60 i principi dels 70 aquest creixement demogràfic es va multiplicar, i gràcies a això es varen projectar els barris perifèrics de Sant Roc, Pomar, Gorg i Lloreda entre d’altres, modificant el Pla Comarcal del 53 que qualificaven aquestes zones com a zona semi-intensiva o agrícola permanent, fins a convertir-les en el que actualment son: barris amb edificis de gran alçada on hi ha cabuda a molta població. El negoci està servit.

Aquests barris ja existien des del segle XVIII, tot i que era un conjunt de masies, però no va ser fins als anys 50 quan la construcció de barraques va augmentar la població en aquestes zones.
No només va succeir als barris perifèrics, sinó al mateix centre també es va construïr, com ara els blocs de la Quinta Elvira (on hi havia una masia amb molt d'encant que es va enderrocar per construir un conjunt de blocs de pisos), o al barri de Sant Crist on al voltant del carrer Coll i Pujol es varen començar a construir edificis. També en direcció a Montgat ens trobem amb els edificis de la Caixa al carrer Sant Bru, o els de Sant Jordi per exemple.

D'aquestes promocions algunes es varen fer amb capital privat, doncs ens trobem en una època de bona economia, i d'altres es varen fer amb operacions d'habitatge públic com ara els de Sant Jordi, Sant Roc, del Bruc a Bufalà i a Pomar entre d'altres. Això es notarà també en la qualitat dels edificis.
Algunes d'aquestes zones es varen idear per donar habitatge a tota aquella gent expropiada per la construcció de l'autopista A-19 que va creuar tota la ciutat.



Construcció de conjunt d'habitatges a Pomar [Badalona Recuerdos]



Construcció de gratacels 

Constructivament la construcció d’aquests nous edificis té una explicació: l’aparició del formigó armat com a material principal de l’estructura de l’edifici. Aquest material aconsegueix una resistència major a la que ofereixen els maons ceràmics (tot i que aquest material seguirà utilitzant-se conjuntament amb el formigó), pel que els edificis podien assolir més alçada i proporcionalment, més habitatges. A més, la industrialització dels materials de construcció farà que la qualitat d’aquests edificis millori, tot i que la mà d’obra no era del tot especialitzada.


Llefià [Arxiu històric de Llefià]



Lloreda. [Badalona Recuerdos]

 

Els edificis han canviat respecte els primers edificis de cases cós i els primers edificis de veïns. La tipologia d'edificis son aproximadament en totes les zones més o menys igual, amb un edifici de gran alçada (aproximadament de més de 4 plantes pis fins a altures de fins a 10 o més, tot variant) amb façanes que acostumaven a ser d'obra vista combinada amb panys d'arrebossat. Els balcons comencen a tenir presència a les façanes de l'edifici, i a l'interior un invent que ja existia feia molts anys però que no es va intoduir en massa fins aleshores: l'ascensor. Les cobertes deixaven de ser a dues aigues i per fi les podien donar un ús com ara per estendre roba o tenir accés a les antenes de les televisions.



Llefià [Arxiu històric de Llefià]



Llefià [Badalona Recuerdos]

 La majoria d'aquests barris es varen crear de cero pel que l'espai deixava projectar netament i construir edificis aïllats amb les quatre façanes vistes, mentre que en barris ja existents la demanda va fer que es deixés construir més alçada de la que en aquell moment es podia fer. Per això ens trobem en zones de la ciutat on a carrers es convinen edificis entre mitgeres baixos i de gran alçada, deixant vistes les mitgeres cosa que farà inconfunible el paisatge de Badalona.

Mà d'obra barata

Els immigrants es convertien en nous treballadors de la construcció sense coneixements extensos en vers aquest nou sector que va tenir el seu primer esclat en aquestes èpoques. Els nous immigrants venien del mon rural, eren forts i sobretot necessitaven de treball. La combinació era rodona per totes dues parts, una tenia una mà d'obra molt econòmica i l'altra tenia treball. Això avui en dia segueix passant...



Arxiu històric de Llefià

Tot això va trastocar els esquemes tradicionals d'aprenentatge, i per lo tant als procesos usuals de construir. Té com a finalització la especialització final dels procesos, pel que l'antic ofici de paleta passa a fragmentar-se en especialistes (enrajolats, pintors, enguixaires, regatistes, instal·ladors, etc).
Però no només va afectar als paletes, sinó que aquest boom va repercutir en els estudis. L'antic aparellador passa a tenir estudis universitaris i a formar part de la direcció facultativa. També gràcies al formigó armat entra en escena un nou especialista: el calculista d'estructures.


Tot això va fer que totes aquelles persones que venien a la ciutat s’hi podien romandre a viure, la ciutat creixia a mida que creixia la població o bé al inrevés. Tenim com a resultat una ciutat plena de treballadors i treballadores que ajudaran a que la nostra ciutat vagi creixent.

Per aquells que vulguin veure fotografies d'arxiu d'aquestes èpoques del barri de Llefià, existeix un web de l'Arxiu històric de Llefià. Estic segur que us agradarà.

Habitatges i barris d'autoconstrucció a Badalona

El títol del post sembla un joc de Lego amb possibilitats de construir-se casa pròpia fàcilment... Res més fora de la realitat, doncs cap als anys 50-60 es varen crear barriades senceres amb edificis autoconstruits a Badalona.

I perquè d'aquesta situació constructiva?

A partir dels anys 50 té succés la segona gran ona migratòria a la ciutat, després de la soferta a la època Industrial. En un principi varen anar a parar a la perifèria de Barcelona (Montjuïch, Clot, Trinitat, Vallvidrera, etc) i posteriorment als pobles del voltant: Sant Boi, Santa Coloma (Fondo i Singuerlin), Montgat i Badalona. Ja abans de la Guerra Civil els barris perifèrics de Bufalà i La Salut existien (al segle XVIII), i es varen multiplicar en els terrenys del seu voltant com son el Llefià, Fondo, Sistrells, Sant Crist. Es van realitzar operacions de compra-venda de terrenys sense infraestructura, sent el cas més important La Balsa, a Lloreda.

Barriada de La Salut. [imatge de Badalona Recuerdos]



Barriada de Sistrells al peu del Turó del Caritg [imatge de Badalona Recuerdos]

La Balsa

La Balsa, per posar un exemple, és el barri on va arribar la meva família provinent d'Andalusía, i va ser el destí de molts emigrants d'altres regions d'Espanya (sobretot del sud), i també el lloc on alguns catalans van trobar una solució a la seva feble economia. Em sona molt aquesta situació...

Els terrenys no estaven aptes per la urbanització, i fins i tot els compradors havien de fer-se càrrec dels serveis d'aigua i llum durant els primers temps. Cap promotor no invertiria en aquestes condicions, i per això varen ser els propis compradors els que es varen construir al seu mode el seu propi habitatge.


Calderón de la Barca (la Salud) en plena construcció d'alguns edificis [imatge de Badalona Recuerdos]

 Per això veiem molts edificis d'una sola planta o bé de planta baixa i un pis en aquesta zona, o en els altres barris de les mateixes característiques, quan la industria de la construcció anava tant avançada que es podien construir moltes més plantes pis, retrocedint constructivament respecte les cases cós, el període del modernisme i el desenvolupament cap als anys 30.


Avinguda Catalunya amb Rambla Sant Joan (la Balsa) [imatge de Badalona Recuerdos]



Sant Hilari de Sacalm amb Av. Caritg (la Balsa) [imatge de Badalona Recuerdos]

 Com podeu imaginar, aquestes barraques o edificis d'autoconstrucció avui en dia no passarien el certificat de cèdula d'habitabilitat. És un fet casual, o no, però les cèdules d'habitabilitat les va crear el govern franquista l'any 1940 justament acabada la Guerra Civil com a mesures higièniques en els habitatges quan molts d'ells es trobaven en condicions poc habitables després de tants bombardejos i en plena època de misèries.

No va ser fins la dècada dels 60 quan es varen construir les clavegueres, les voreres i l'asfaltat d'alguns carrers.

Els propietaris es varen ajuntar per fer una Junta de veïns i varen pressionar a l'Ajuntament per què els concedís llicència d'obres quan ja estaven mig construïdes...

Sistrells. Data d'obligació d'enderroc [imatge de Badalona Recuerdos]

Tot i que va haver un període en que l'Ajuntament lluny de concedir les llicencies varen decretar l'enderroc d'alguns habitatges.

Començava així una nova situació especulativa: els propietaris dels terrenys agrícoles venien il·legalment parcel·les no urbanitzables per què la gent es construís els seus habitatges com volgués, traient molta més rentabilitat per aquells terrenys que per les rendes dels terrenys rústics.

L'urbanisme
L'any 1953 es va aprovar el Plan Comarcal de Ordenanza Urbana de Barcelona y su zona de Influencia, el qual dona les premisses urbanístiques a Barcelona i pobles del seu voltant (Badalona entre ells) per poder connectar Barcelona amb aquestes ciutats, i poder aconseguir un teixit urbà uniforme. Aquest Pla Comarcal es podia modificar en Plans Parcials segons les zones.

A Espanya es va crear el Plan Nacional de Vivienda l'any 1955 orientat a la producció massiva d'habitatges per rendes baixes, amb la posterior creació del Ministerio de Vivienda.

Tot això va fer que l'any 1956 sortís la Ley del Suelo que modifica el dret urbanístic espanyol que fins aleshores deixava molt que desitjar.

Amb totes aquestes premisses Badalona comença un canvi que modificarà tota la ciutat abans coneguda, amb la creació de grans i nous barris d'habitatges. Entra a la època del desarrollismo i al primer boom immobiliari que va sofrir la ciutat...

Abans d'acabar voldria agrair a Badalona Recuerdos la seva col·laboració aportant fotografies per donar un suport gràfic a aquest post. Us convido a veure el seu blog i la pàgina de facebook

La guerra civil va passar per Badalona

Hola a tothom. Feia temps que no parlàvem de la construcció de Badalona i la seva història.

En els darrers post parlàvem sobre l'entrada de la ciutat al segle XX, a la seva primera etapa amb el modernisme i els edificis més emblemàtics. També de com van desenvolupar-se els edificis des de les cases cós, amb edificacions de planta baixa i una planta pis, fins a edificis de més plantes gràcies a la industrialització dels processos i materials de construcció en plena època Industrial. En última instància ens varem quedar a l'entrada de l'any 1936...

Tothom sap què va passar durant els següents tres anys, i no cal entrar en èpoques obscures i de vergonyes. Però la gent sap com va afectar això a la construcció de la ciutat? I al desenvolupament dels edificis? Intentarem explicar què va canviar amb el pas de la guerra civil per Badalona...

Primerament cal comunicar que el Pla Fradera va ser aprovat el mateix any 36. Es tracta d'un pla ideat l'any 1930 en època de la dictadura de Primo de Rivera, i que ha estat el pla que sense adonar-nos s'ha seguit en la urbanització de la ciutat. Va ser contradictori que un Pla pensat en plena dictadura va ser aprovat pel govern republicà. Tot i això, després de la fi de la Guerra Civil el pla va quedar en l'oblit.

Durant la guerra una part de Badalona, com ara la zona del Progrés va quedar bombardejada (per italians a més), molt probablement pel seu caracter industrial, cosa que va provocar l'ensorrament de les cases dels treballadors.





Badalona i les zones bombardejades [ref. Història de Badalona. Joan Villaroya. Museu de Badalona, monografies badalonines 16]

 Durant la Guerra la ciutat no va pujar gaire de població d'uns 48.000 a uns 48.500 en tres anys, cosa que comparant amb l'augment demogràfic fet durant èpoques anteriors va ser una aturada. Això feia que la ciutat no creixés tant ràpidament com ho va fer a finals del segle XIX i principis del XX.

Tot i que el poc augment de població no va anar lligat amb el creixement metropolità, pel que als barris perimetrals al centre van començar a construir-se barraques i habitatges precaris com ara a la Salut i Sistrells, al voltant de les cases paials tradicionals, com les que varem esmentar al primer post visc-a Badalona!

Cal esmentar també que els guanyadors de la guerra vàren aprofitar durant els primers anys del Franquisme l'urbanisme i l'arquitectura per publicitar i donar propaganda de la ideologia dels falangistes. Els titols son el millor de tot, com per exemple un que diu "reforma para arreglar los desperfectos causados en la playa durante el período marxista... aprobada en sesión tal día del corriente Año de la Victoria". D'altres, son les pròpies obres les que tenen l'acudit, com ara el "Monumento a los Caídos, mayo de 1939, año de la Victoria". Sense paraules...



 [ref. Història de Badalona. Joan Villaroya. Museu de Badalona, monografies badalonines 16]



Afectació a la construcció

Tal i com hem explicat al post anterior de març, durant la industrialització i des dels anys 1860 a 1920 es va implantar massivament el ferro i els perfils laminars. Però amb l'arribada de la guerra es va deixar d'utilitzar el ferro. Fins i tot varen publicar un Decret que penalitzava l'ús del ferro a les obres, cosa que en aquell moment era un material bàsic per fer bigues, pilars, baranes, etc.

Això va afavorir per la creació de ceràmica armada, formigó comprimit i la creació del formigó armat, material que es va començar a construir massivament cap als anys 60, però que va començar a introduir-se en forma de corretges (zunchos) perimetrals.

Això ens porta a edificis amb menys qualitat, i de fet, tornen a fer-se construccions molt més humils i fins i tot de menys alçada. L'estil arquitectònic mor, i durant anys la funcionalitat es fa palesa a les construccions, sense parlar dels habitatges d'autoconstrucció.

Tot i que si que hi va haver un estil utilitzat freqüentment en tots aquells Monuments i edificis públics construïts durant aquesta època. Es tracta de l'Herrerià o millor dit el Neo-Herrerià, un estil que parteix de la base de l'estil que es va posar de moda cap al segle XVI amb el reignat de Felip II i que al centre de la península va ser molt freqüent durant l'edat dorada pels espanyols, per això el van "ressucitar", per què ens n'adonguessim de qui manava aquí.

Ens trobem a una època en que la ciutat ha sortit d'una guerra civil, els guanyadors ençalsen a cada obra la seva victòria, i la situació econòmica de la gent no permet que la construcció de la ciutat segueixi per bon camí.

Arribarà la dècada dels anys 50 i la immigració provinent de diverses regions d'Espanya farà que la ciutat creixi a gran ritme a la perifèria. Però això serà en un proper post.

Molta sort a tothom i espero que acabin bé aquestes festes de Maig. Ah, aprofito per donar les gràcies als companys de la immobliària Keli que han fet una publicació sobre mi a l'apartat Receptes d'exit a la seva pàgina web. Us l'adjunto per si voleu donar un cop d'ull. http://www.keli.es/?p=236

El desenvolupament dels edificis de 1900-1930 a Badalona

Hola a tots. En primer lloc he d'agraïr a la Mertxe La Torre, periodista del Tot de Badalona i Badalona Televisió l'entrevista feta i publicada al numero 1523 del Tot.

Seguint la tònica dels darrers posts parlarem de l'història de l'arquitectura a Badalona.

Tal i com es va dir als posts anteriors, Badalona entra al segle XX i al modernisme, i l'eixample de Badalona i les cases cós, la ciutat estava en plena expansió. La població creixia, i les necessitats d'habitatges eren a l'ordre del dia. Els antecedents dels habitatges fins al segle VIII, eren masies, cases paials o cases senyorials fortificades, on es desenvolupaven per fases, amb edificis afegits posteriorment amb el pas dels anys, i al centre de la ciutat, a Dalt la Vila, edificis amb geometries heterogenies, amb moltes modificacions, remuntes, i fins i tot amb habitacions sobre la finca veïna, que es compraven per ampliació de la familia, etc.

Ja cap al segle XIX, les cases cos eren els edificis més habituals, unifamiliars i amb patis posteriors per poder fer un petit hortet. Els materials més comuns als edificis d'habitatges fins aleshores eren la fusta per les bigues, la ceràmica pels encadellats entre les bigues, i la pedra per les façanes i les parets de càrrega.

Arriben els eixamples de la ciutat i els edificis passen a ser més grans, amb parcel·les més regulars, més ortogonals. Gràcies als planejaments es comença a pensar anterior a la construcció, cosa que ajuda a la planificació de la trama urbana de la ciutat.

Amb l'arribada de la industrialització al segle XIX, els materials com ara el vidre, els totxos ceràmics i el ferro fan acte de presència. Aquests materials ajuden per poder fer construccions de més alçada, donant-li lleugeresa tant als forjats com a les parets de càrrega.

Els edificis passen a ser d'estructures mixtes, amb una planta baixa per alliberar espai. Fins el moment es construïen amb parets de càrrega d'obra o pedra i jàsseres de fusta, cap a finals de segle XIX arriba el pilar de fosa, el primer element prefabricat de la construcció, que en un principi era massís i posteriorment buits. Però no és fins a principis del segle XX quan s'implanta massivament el ferro i els perfils laminats. Aquests perfils substitueixen a les bigues de fusta, molt més pesades, i a moltes parets de càrrega que amb una jàssera i un pilar que reculli totes les càrregues tenien prou.

Gràcies també a la construcció de bòbiles, amb la fabricació en massa de maons, totxos i teules, les parets passaven a ser més primes i dibuixaven formes enllaçades en l'entorn de l'edifici que creaven figures geomètriques estables, autoestabilitzant l'edifici sense necessitat de gruix. Es crea així el ram de paleta, amb l'ús massiu de la ceràmica. Aquest tipus d'obra ceràmica fabricada a màquina era molt menys porosa que l'antiga que es feia manualment, amb fins a un 30% de porositat, arribant a assolir una resistència fins al doble de capacitat que la manual. També van sorgir les voltes, fetes amb materials ceràmics.

Aquesta nova tendència de materials fa que els edificis es construeixin amb més rapidesa que anteriorment i que l'alçada pugi.

Tota aquesta tecnologia té el reflex als dos tipus d'habitatges que més es van construïr a aquesta època, les cases senyorials i els d'habitatges pels treballadors. En aquest segon cas la casa cós era la més comuna, amb diversitats respecte les antigues, però amb una distribució més o menys semblant encara que el pati començava a reduïr-se. 

Els arquitectes, que antigament treballaven a les ordres de qui tenia el poder i els diners (l'Església), trobaven un nou mecenes: la burgesia. En aquests edificis els arquitectes treuen tot el seu imaginari i talent, dissenyant i dirigint les construccions de les cases, sota un estil que a Europa feia furor, l'Art Nouveau, i que a Catalunya el fariem nostre sota el nom de Modernisme. Tothom sap qui va ser el master dels màsters d'aquest nou art (en Guaudí), però a Badalona malhauradament no va fer res el geni de Reus, i si un badaloní, el Joan Amigó Barriga i del que varem parlar al post visc-a Badalona!. Exemples de cases burgeses son la casa Pavillard, la casa Leonard Le Prevost, casa Gafarel·lo, etc.

Aquests tipus d'edificis tenen una originalitat i no tenen gaires lligams entre ells, cadascun presenta una diferencia respecte l'altre, doncs els arquitectes intentaven crear una "cosa" unica en cadascuna de les seves obres.

A banda d'aquestes cases d'una qualitat artística innegable, també es van realitzar construccions de cases sense tanta pompositat, com poden ser els edificis que podem veure als carrers del primer eixample, és a dir, el que es va dur a terme entre l'actual Martí i Pujol i Sant Ignaci de Loiola. Es tracta d'edificis que presenten una estètica molt semblant a la casa cós, però amb una planta més.

Es tracta d'edificis unifamiliars o també plurifamiliars que consten d'una planta baixa i dues plantes pis. L'estètica de les seves façanes son més o menys totes semblants, amb una gran obertura a planta baixa i una finestra al seu costat, i a les plantes pis un balcó amb porta i una finestra al costat. Acaben les façanes amb una cornisa amb motllures i mènsules (fent de falsos caps de biga), amb els forats de ventil·lació de la coberta inclinada, i acabant amb un acroteri. Moltes façanes amb el pas del temps han fet modificacions i fins i tot tapiat finestres.

Els revestiments d'aquests tipus de façana acostumen a ser a base d'estucat de calç amb tonalitats diverses, com ara grisos, beiges foscos o clars, salmó, etc. La planta baixa, això si acostuma a presentar diversitat respecte la resta, moltes vegades amb simulació d'especejament de carreus (el que sembla com si fossin blocs de pedra a mode de trencajunts), o bé presentant simbols florals, etc. Les plantes pis acostumen a ser llises i les obertures envoltades amb emmarcaments d'un color diferent a la resta de façana. Els acroteris poden ser opacs o bé presenten balaustres de pedra artificial, o en formes ovoidals.

Actualment tots aquests edificis dels que parlem han de realitzar els manteniments necessaris per poder conservar-se en bones condicions. En moltes ocasions s'han de restaurar les seves façanes amb el despreniment del seu estucat, o per oxidació dels perfils laminats de les lloses de balcó amb caigudes, o bé les cobertes que presenten molts punts de filtració al no existir aleshores les làmines impermeabilitzants. A banda d'aquestes lesions molt freqüents i visibles, existeixen d'altres que no es veuen però que per l'ús és vital, com ara l'instal·lació elèctrica obsoleta que han de reglar-se segons la normativa actual, la d'aigua amb la substitució dels muntats d'aigua de plom (ara prohibidíssims) per nous de coure, o per filtracions al subsòl dels ramals de la instal·lació de sanejament pel pas del temps. Això si, existeix una lesió molt comuna d'aquests edificis tant antics i amb materials com ara el ferro. L'estructura mixta amb perfils laminats necessita de manteniment com aplicar antioxidant als perfils per poder continuar tenint les seves propietats i qualitats, així com la seva resistència. Personalment, recomano que si s'han de fer obres consulteu anteriorment un tècnic que us pugui assessorar en tot moment per posteriorment demanar la consegüent llicència d'obres.

Tot i això, els edificis construïts fins a aquesta època, al voltant de l'any 1930, i que actualment son edificis d'habitatges plurifamiliars, han de passar una Inspecció Tècnica d'Edifici (la ITV dels edificis), que segons el reial decret és d'obligatori cumpliment. Per qualsevol consulta, no dubteu en posar-vos en contacte al correu oaguilera@apabcn.cat.

Fins la propera!

Badalona entra al 1900 i al modernisme

Molt bones a tots!

Després de veure com neixia Badalona fins al segle XVIII, creixia gràcies a la Industrialització, i es creava un planejament que ordenaria el seu eixample, Badalona entrava al segle XX.

La ciutat estava ocupada en gran part per les indústries, i començava a augmentar el número d'habitatges.

Cap a principis del 1900 a Badalona no existien ordenances urbanístiques com ara les coneixem, tot i que si que existia un "Bando de Buen Govierno" aprovat el 16 de març de 1914, del que ja en parlava l'arquitecte municipal el sr Josep Fradera i que el considerava insuficient degut a que no parlava d'una correcta distribució dels locals, de la seva il·luminació i ventilació, no hi havia un control a la impermeabilització dels sòls, ni dels subministres d'aigua i electricitat. Tampoc una cosa molt important com era l'altura dels edificis en relació amb els amples de carrers, a la seguretat a les construccions, etc.

Tot i això, a la primera dècada del segle XX es varen construir 491 habitatges (38 per any), quasi triplicant-se la dècada següent amb 1.453 habitatges.

El primer període va suposar l'expansió del casc cap a ponent. Els habitatges més modestos saltarien cap al barri actual del Progrés, connectats ja pel carrer dels Arbres amb el casc urbà. En canvi els més "rics" es disposarien al llarg de la riera Martí Pujol.

És l'època de màxima esplendor del modernisme a Catalunya, i Badalona no es quedava enrera. Com deia al meu primer post sobre la història de l'arquitectura a Badalona, Visc-a Badalona!, a Badalona hi ha moltíssims edificis modernistes.

L'encarregat de projectar la majoria va ser en Joan Amigó Barriga. Entre d'altres, va dissenyar i dirigir les obres de l'Indutria La Llauna, la Casa Pavillard a Martí i Pujol 23 (1906), l'Escola dels Germans Maristes a Temple 15-19 (1901-1903), la Casa Clarós a Pietat 12 (1905), Casa Planas a Marti i Pujol 188 (1917), l'església de Sant Josep el 1920, la casa Gallent a Temple 27 (1926), etc.


La LLauna

 El segon període d'expansió està vinculat al fenòmen de les urbanitzacions particulars. Es tractava de petites actuacions inconnexes i escassament urbanitzades, moltes d'elles sense aprovació municipal, i algunes amb l'aprovació posterior a la seva construcció. Això avui en dia no passa, perquè com et vegin els amics de la Guardia Urbana sense el permís d'obres... Pot caure't el pel, més que res per la multa econòmica. Però aìxò és parlar per parlar, perquè avui en dia ja no es construeix obra nova, no?



Badalona a l'any 1923


Primeres ordenances a Badalona

I en 1923 arriba el sr Primo de Rivera amb la seva dictadura de set anys, res comparat amb el que va venir després, però això és una altra història. Malgrat una època d'imposicions, la dictadura va comportar alguns aspectes tècnics positius, com ara el Reglamento de Obras, Servicios y Bienes Municipales, que introdueixen diverses normes higienistes. Durant aquesta època, l'arquitecte municipal Fradera va fer diversos projectes i obres d'equipaments i serveis i obres públiques, com ara: reformes i noves construccions d'escoles, el cementiri de Sant Pere, l'Escorxador, el Mercat Central del Peix i el Torner, Enllumenat públic, claveguram, soterrament de les rieres de Sant Joan, etc.

Una vegada superades les necessitats bàsiques, l'arquitecte demanava la creació d'un nou planejament doncs les noves construccions sobretot a Artigues, Llefià, la Salut, Sistrells i Sant Crist, no seguien el planejament anterior. El resultat va ser un document anomenat "Proyectos de ensanche y de reforma interior de la ciudad de Badalona" l'any 1930.

El Pla Fradera coincideix amb l'actual extesió de la ciutat, pel que es pot considerar una guia posterior. Es planeja fer el soterrament del ferrocarril en una part important del seu traçat i es projecta un port pesquer i comercial (a la part inferior del plànol), així que també es pot considerar visionari i el que li va donar la ideia a l'anterior Alcaldessa. Tenia planejat substituir l'anterior centre de la ciutat situat a Dalt la Vila, per raons obvies de dificultats urbanístiques. També preveia ubicacions de parcs i jardins, així com previsió d'edificis públics. Però el Pla no va servir de gaire, doncs l'Ajuntament no el va tirar endavant. Tot i així, si que es va aprofitar en alguns aspectes, com ara la necessitat de dotar a la ciutat d'una segona via Barcelona-Mataró alternativa a la NII, i que al Pla surt com a una gran "Avinguda Ronda nº1, nº2 Salón del Porvenir", aprofitada més tard per l'actual autopista A-19. Encara que el sr Fradera no volia autopistes sobre pilars, i mireu a Sant Roc com es va fer...
Va ser una gran idea aquest Pla, i pel que podem deduir de l'actual tramat de Badalona, va ser l'origen de moltes de les solucions adoptades posteriorment.

I va arribar l'any 1936...
Fins a la propera!