Habitatges i barris d'autoconstrucció a Badalona

El títol del post sembla un joc de Lego amb possibilitats de construir-se casa pròpia fàcilment... Res més fora de la realitat, doncs cap als anys 50-60 es varen crear barriades senceres amb edificis autoconstruits a Badalona.

I perquè d'aquesta situació constructiva?

A partir dels anys 50 té succés la segona gran ona migratòria a la ciutat, després de la soferta a la època Industrial. En un principi varen anar a parar a la perifèria de Barcelona (Montjuïch, Clot, Trinitat, Vallvidrera, etc) i posteriorment als pobles del voltant: Sant Boi, Santa Coloma (Fondo i Singuerlin), Montgat i Badalona. Ja abans de la Guerra Civil els barris perifèrics de Bufalà i La Salut existien (al segle XVIII), i es varen multiplicar en els terrenys del seu voltant com son el Llefià, Fondo, Sistrells, Sant Crist. Es van realitzar operacions de compra-venda de terrenys sense infraestructura, sent el cas més important La Balsa, a Lloreda.

Barriada de La Salut. [imatge de Badalona Recuerdos]



Barriada de Sistrells al peu del Turó del Caritg [imatge de Badalona Recuerdos]

La Balsa

La Balsa, per posar un exemple, és el barri on va arribar la meva família provinent d'Andalusía, i va ser el destí de molts emigrants d'altres regions d'Espanya (sobretot del sud), i també el lloc on alguns catalans van trobar una solució a la seva feble economia. Em sona molt aquesta situació...

Els terrenys no estaven aptes per la urbanització, i fins i tot els compradors havien de fer-se càrrec dels serveis d'aigua i llum durant els primers temps. Cap promotor no invertiria en aquestes condicions, i per això varen ser els propis compradors els que es varen construir al seu mode el seu propi habitatge.


Calderón de la Barca (la Salud) en plena construcció d'alguns edificis [imatge de Badalona Recuerdos]

 Per això veiem molts edificis d'una sola planta o bé de planta baixa i un pis en aquesta zona, o en els altres barris de les mateixes característiques, quan la industria de la construcció anava tant avançada que es podien construir moltes més plantes pis, retrocedint constructivament respecte les cases cós, el període del modernisme i el desenvolupament cap als anys 30.


Avinguda Catalunya amb Rambla Sant Joan (la Balsa) [imatge de Badalona Recuerdos]



Sant Hilari de Sacalm amb Av. Caritg (la Balsa) [imatge de Badalona Recuerdos]

 Com podeu imaginar, aquestes barraques o edificis d'autoconstrucció avui en dia no passarien el certificat de cèdula d'habitabilitat. És un fet casual, o no, però les cèdules d'habitabilitat les va crear el govern franquista l'any 1940 justament acabada la Guerra Civil com a mesures higièniques en els habitatges quan molts d'ells es trobaven en condicions poc habitables després de tants bombardejos i en plena època de misèries.

No va ser fins la dècada dels 60 quan es varen construir les clavegueres, les voreres i l'asfaltat d'alguns carrers.

Els propietaris es varen ajuntar per fer una Junta de veïns i varen pressionar a l'Ajuntament per què els concedís llicència d'obres quan ja estaven mig construïdes...

Sistrells. Data d'obligació d'enderroc [imatge de Badalona Recuerdos]

Tot i que va haver un període en que l'Ajuntament lluny de concedir les llicencies varen decretar l'enderroc d'alguns habitatges.

Començava així una nova situació especulativa: els propietaris dels terrenys agrícoles venien il·legalment parcel·les no urbanitzables per què la gent es construís els seus habitatges com volgués, traient molta més rentabilitat per aquells terrenys que per les rendes dels terrenys rústics.

L'urbanisme
L'any 1953 es va aprovar el Plan Comarcal de Ordenanza Urbana de Barcelona y su zona de Influencia, el qual dona les premisses urbanístiques a Barcelona i pobles del seu voltant (Badalona entre ells) per poder connectar Barcelona amb aquestes ciutats, i poder aconseguir un teixit urbà uniforme. Aquest Pla Comarcal es podia modificar en Plans Parcials segons les zones.

A Espanya es va crear el Plan Nacional de Vivienda l'any 1955 orientat a la producció massiva d'habitatges per rendes baixes, amb la posterior creació del Ministerio de Vivienda.

Tot això va fer que l'any 1956 sortís la Ley del Suelo que modifica el dret urbanístic espanyol que fins aleshores deixava molt que desitjar.

Amb totes aquestes premisses Badalona comença un canvi que modificarà tota la ciutat abans coneguda, amb la creació de grans i nous barris d'habitatges. Entra a la època del desarrollismo i al primer boom immobiliari que va sofrir la ciutat...

Abans d'acabar voldria agrair a Badalona Recuerdos la seva col·laboració aportant fotografies per donar un suport gràfic a aquest post. Us convido a veure el seu blog i la pàgina de facebook

El desenvolupament dels edificis de 1900-1930 a Badalona

Hola a tots. En primer lloc he d'agraïr a la Mertxe La Torre, periodista del Tot de Badalona i Badalona Televisió l'entrevista feta i publicada al numero 1523 del Tot.

Seguint la tònica dels darrers posts parlarem de l'història de l'arquitectura a Badalona.

Tal i com es va dir als posts anteriors, Badalona entra al segle XX i al modernisme, i l'eixample de Badalona i les cases cós, la ciutat estava en plena expansió. La població creixia, i les necessitats d'habitatges eren a l'ordre del dia. Els antecedents dels habitatges fins al segle VIII, eren masies, cases paials o cases senyorials fortificades, on es desenvolupaven per fases, amb edificis afegits posteriorment amb el pas dels anys, i al centre de la ciutat, a Dalt la Vila, edificis amb geometries heterogenies, amb moltes modificacions, remuntes, i fins i tot amb habitacions sobre la finca veïna, que es compraven per ampliació de la familia, etc.

Ja cap al segle XIX, les cases cos eren els edificis més habituals, unifamiliars i amb patis posteriors per poder fer un petit hortet. Els materials més comuns als edificis d'habitatges fins aleshores eren la fusta per les bigues, la ceràmica pels encadellats entre les bigues, i la pedra per les façanes i les parets de càrrega.

Arriben els eixamples de la ciutat i els edificis passen a ser més grans, amb parcel·les més regulars, més ortogonals. Gràcies als planejaments es comença a pensar anterior a la construcció, cosa que ajuda a la planificació de la trama urbana de la ciutat.

Amb l'arribada de la industrialització al segle XIX, els materials com ara el vidre, els totxos ceràmics i el ferro fan acte de presència. Aquests materials ajuden per poder fer construccions de més alçada, donant-li lleugeresa tant als forjats com a les parets de càrrega.

Els edificis passen a ser d'estructures mixtes, amb una planta baixa per alliberar espai. Fins el moment es construïen amb parets de càrrega d'obra o pedra i jàsseres de fusta, cap a finals de segle XIX arriba el pilar de fosa, el primer element prefabricat de la construcció, que en un principi era massís i posteriorment buits. Però no és fins a principis del segle XX quan s'implanta massivament el ferro i els perfils laminats. Aquests perfils substitueixen a les bigues de fusta, molt més pesades, i a moltes parets de càrrega que amb una jàssera i un pilar que reculli totes les càrregues tenien prou.

Gràcies també a la construcció de bòbiles, amb la fabricació en massa de maons, totxos i teules, les parets passaven a ser més primes i dibuixaven formes enllaçades en l'entorn de l'edifici que creaven figures geomètriques estables, autoestabilitzant l'edifici sense necessitat de gruix. Es crea així el ram de paleta, amb l'ús massiu de la ceràmica. Aquest tipus d'obra ceràmica fabricada a màquina era molt menys porosa que l'antiga que es feia manualment, amb fins a un 30% de porositat, arribant a assolir una resistència fins al doble de capacitat que la manual. També van sorgir les voltes, fetes amb materials ceràmics.

Aquesta nova tendència de materials fa que els edificis es construeixin amb més rapidesa que anteriorment i que l'alçada pugi.

Tota aquesta tecnologia té el reflex als dos tipus d'habitatges que més es van construïr a aquesta època, les cases senyorials i els d'habitatges pels treballadors. En aquest segon cas la casa cós era la més comuna, amb diversitats respecte les antigues, però amb una distribució més o menys semblant encara que el pati començava a reduïr-se. 

Els arquitectes, que antigament treballaven a les ordres de qui tenia el poder i els diners (l'Església), trobaven un nou mecenes: la burgesia. En aquests edificis els arquitectes treuen tot el seu imaginari i talent, dissenyant i dirigint les construccions de les cases, sota un estil que a Europa feia furor, l'Art Nouveau, i que a Catalunya el fariem nostre sota el nom de Modernisme. Tothom sap qui va ser el master dels màsters d'aquest nou art (en Guaudí), però a Badalona malhauradament no va fer res el geni de Reus, i si un badaloní, el Joan Amigó Barriga i del que varem parlar al post visc-a Badalona!. Exemples de cases burgeses son la casa Pavillard, la casa Leonard Le Prevost, casa Gafarel·lo, etc.

Aquests tipus d'edificis tenen una originalitat i no tenen gaires lligams entre ells, cadascun presenta una diferencia respecte l'altre, doncs els arquitectes intentaven crear una "cosa" unica en cadascuna de les seves obres.

A banda d'aquestes cases d'una qualitat artística innegable, també es van realitzar construccions de cases sense tanta pompositat, com poden ser els edificis que podem veure als carrers del primer eixample, és a dir, el que es va dur a terme entre l'actual Martí i Pujol i Sant Ignaci de Loiola. Es tracta d'edificis que presenten una estètica molt semblant a la casa cós, però amb una planta més.

Es tracta d'edificis unifamiliars o també plurifamiliars que consten d'una planta baixa i dues plantes pis. L'estètica de les seves façanes son més o menys totes semblants, amb una gran obertura a planta baixa i una finestra al seu costat, i a les plantes pis un balcó amb porta i una finestra al costat. Acaben les façanes amb una cornisa amb motllures i mènsules (fent de falsos caps de biga), amb els forats de ventil·lació de la coberta inclinada, i acabant amb un acroteri. Moltes façanes amb el pas del temps han fet modificacions i fins i tot tapiat finestres.

Els revestiments d'aquests tipus de façana acostumen a ser a base d'estucat de calç amb tonalitats diverses, com ara grisos, beiges foscos o clars, salmó, etc. La planta baixa, això si acostuma a presentar diversitat respecte la resta, moltes vegades amb simulació d'especejament de carreus (el que sembla com si fossin blocs de pedra a mode de trencajunts), o bé presentant simbols florals, etc. Les plantes pis acostumen a ser llises i les obertures envoltades amb emmarcaments d'un color diferent a la resta de façana. Els acroteris poden ser opacs o bé presenten balaustres de pedra artificial, o en formes ovoidals.

Actualment tots aquests edificis dels que parlem han de realitzar els manteniments necessaris per poder conservar-se en bones condicions. En moltes ocasions s'han de restaurar les seves façanes amb el despreniment del seu estucat, o per oxidació dels perfils laminats de les lloses de balcó amb caigudes, o bé les cobertes que presenten molts punts de filtració al no existir aleshores les làmines impermeabilitzants. A banda d'aquestes lesions molt freqüents i visibles, existeixen d'altres que no es veuen però que per l'ús és vital, com ara l'instal·lació elèctrica obsoleta que han de reglar-se segons la normativa actual, la d'aigua amb la substitució dels muntats d'aigua de plom (ara prohibidíssims) per nous de coure, o per filtracions al subsòl dels ramals de la instal·lació de sanejament pel pas del temps. Això si, existeix una lesió molt comuna d'aquests edificis tant antics i amb materials com ara el ferro. L'estructura mixta amb perfils laminats necessita de manteniment com aplicar antioxidant als perfils per poder continuar tenint les seves propietats i qualitats, així com la seva resistència. Personalment, recomano que si s'han de fer obres consulteu anteriorment un tècnic que us pugui assessorar en tot moment per posteriorment demanar la consegüent llicència d'obres.

Tot i això, els edificis construïts fins a aquesta època, al voltant de l'any 1930, i que actualment son edificis d'habitatges plurifamiliars, han de passar una Inspecció Tècnica d'Edifici (la ITV dels edificis), que segons el reial decret és d'obligatori cumpliment. Per qualsevol consulta, no dubteu en posar-vos en contacte al correu oaguilera@apabcn.cat.

Fins la propera!

L'eixample de Badalona i les cases cós

Bones a tots i totes. Hem tornat després de les festes, i ja ens trobem en un nou any, el 2012, que tot i que podria ser molt millor, al menys estem aquí i podem continuar.

El darrer post (Propera estació: Badalona i les industries al segle XIX) parlava de l'entrada al segle XIX, amb el gran impacte que va suposar la Industrialització a la per fi Ciutat de Badalona, i sobretot com va influir això a la seva demografia i la seva construcció.

Molts dels lectors hauran passat vàries vegades pels carrers dels barris de Progrés, de Coll i Pujol, o de Casagemes. I per què gairebé totes les cases dels carrers d'aquests barris tenen el mateix aspecte? Doncs la resposta la trobarem a aquest nou post.

Badalona al segle XIX i sobretot cap a finals de segle, necessitava créixer i principalment es va plantejar l'extensió de la cituat segons tres eixos: dos en direcció Mataró-Barcelona i un en direcció Mar-muntanya (entre les rieres de Canyet i Matamoros).

Molts carrers i trames de retícules que es van dissenyar i construir avui dia no existeixen, degut a posteriors moviments demogràfics que necessitaven d'un augment d'habitatges, o nous plans per equipar la ciutat, etc. Tot i això, Badalona és una ciutat que ha preservat molt la seva aparença des de la seva construcció.

"L'eixample esquerre de Badalona" era el més gran i comprenia la superfície des de l'actual Martí i Pujol fins Sant Adrià, cosa que contempla l'adhesió de molts terrenys destinats anteriorment a l'agricultura, com ja deia al post La construcció de Badalona. El poble al segle XVIII. Això vol dir la creació dels barris actuals del Progrés, de Coll i Pujol, el Raval i el Gorg. Consta d'uns vint carrers en direcció mar-muntanya i nou en una direcció quasi perpendicular (tres d'ells principals, com son Indústria, Guifré i l'actual Marqués de Montroig), encara que existeixen d'alguns que marquen una direcció diferent a l'aprofitar les vies antigues com ara l'actual NII, filla de la via Augusta. Aquests carrers estaven dissenyats amb amplada d'uns 10m tots ells menys els principals que tenien 12. Entre mig d'aquestes retícules ens trobem amb la plaça de la Plana, la d'en Torner, i l'actual de Pep Ventura.

En els plans urbanístics ideats per aquells temps, ja es va plantejar la destinació d'usos diferents per a segons quines retícules. Les de més dimensions serien per la ubicació d'industries, i les petites per els habitatges, molt probablement per els propis treballadors de les indústries.

"L'eixample dret" crea els barris de Casagemes, Canyadó i Manresà tal i com els coneixem ara. En aquest cas les retícules eren molt més petites que l'altre eixample, amb carrers d'amplada aproximada de 10m tret d'un altre que era de 20m. Aquestes retícules tenien una amplada d'uns 50 o 60m, pel que podien construir-se uns 10-12 edificis.

L'ús principal d'aquesta zona serà per habitatges, i més aviat, una zona residencial d'alt nivell i no adreçada a la classe treballadora.

En aquests dos casos l'eixample dels carrers era més fàcil gràcies a la planeitat del terreny, cosa que no succeeix al tercer cas:

L'últim eixample és el de Nord, que es prolonga de Dalt la Vila fins a Bufalà. En aquest cas hi ha molt desnivell i les quadrícules de carrers no son del tot simètriques, deformant-se per adaptar-se al terreny. Els carrers aniran allargant-se fins a les masies que hi havia ja a la zona de Bufalà i de les que es parla al post Visc-a Badalona!



Planol de Badalona de J.Calvet i Boix 1882 amb la disposició dels carrers i les cruïlles



No tota la superfície que hem parlat es va construir aleshores, però si que es va planejar, i amb els posteriors anys es van anar construint els edificis i carrers segons aquest planejament. Tot i això, molts dels habitatges que avui dia hi ha en aquests barris es van construir en aquella època. És per això que adopten una fisonomia constructiva molt semblants.



Carrer amb cases cós de todocoleccion.net



Les cases cos

I aquí és on entren les tipologies constructives com les cases cós. Aquest tipus de casa unifamiliar d'estructura tradicional s'estèn a moltes ciutats i pobles de Catalunya. Constructivament es desenvolupen per dues parets paral·leles en posició perpendicular a façana que fan a la vegada de paret mitgera. A Catalunya aquesta paret a més es solia compartir amb el veí, i enlloc d'haver-hi dues parets hi ha només una (un xic garrepes si que som, eh!). El forjat era de bigues de fusta amb voltes ceràmiques entre aquestes. Aquest tipus de forjat reduia les possibilitats d'amplada de la façana i la finca, doncs acostumaven a ser uns 4,5-5m.

Aquests habitatges es composen per planta baixa i una planta pis. A l'entrada de la casa ens trobem amb una estança destinada a taller o bé a magatzem d'eines o estris, més endevant amb una escala (sota la que es destinava el rebost), i posteriorment la cuina que donava al pati posterior, on s'ubica la façana posterior. Aquest pati servia d'hort pels treballadors de les fàbriques, amb un passat pagès, i instal·laven fins i tot galliners. No hi havia menjador, doncs antigament la vida es feia al voltant de la taula de la cuina. I ja al pis superior dues habitacions, una pels caps de familia i l'altre pels fills i la resta de la familia. Amb això podem entendre que en una casa podien viure molta més gent de la que ens imaginem.

Les façanes d'aquestes cases també acostumaven a ser iguals. Una porta a la planta baixa d'entrada a l'habitatge i una finestra al seu costat, i a la planta primera un balcó amb una balconera sobre l'entrada. En alguns casos també es feia una finestra sobre la finestra de planta baixa, coincidint en un eix vertical. A la part superior de façana s'acabava amb el ràfec de la coberta inclinada amb les teules àrabs. Es troben acabades amb un estucat de calç, o bé un arrebossat, segons les intervencions que s'hagin anat fent. Vista una, vistes gairebé totes.

Els materials emprats a les construccions en aquesta època son principalment la ceràmica i la fusta pels forjats. Les parets d'obra ceràmica es van començar a imposar a les de pedra. Per l'ús de bigues de fusta, una de les principals patologies que tenen aquestes cases son la degradació d'aquest material amb la humitat, pel que sobretot en forjats sota coberta és on acostuma a haver-hi més lesions. També l'atac massiu d'insectes com ara corcs poden fer malbé l'estructura dels forjats. Per això s'ha d'anar revisat cada cert temps l'estat de les bigues de fusta, encara que tinguem cels rasos, doncs el dia menys esperat se'ns cau a sobre una biga trencada per la meitat. I us dic una cosa, no seria la primera vegada que m'han trucat urgentment per la caiguada d'una... Sempre val més un bon manteniment que no pas una intervenció de reparació.

Tot i això, si necessiteu assessorament o qualsevol altra cosa, envieu un correu a oaguilera@apabcn.cat o truqueu al mòbil 651982787.