Barris de gratacels a Badalona

La ciutat de Badalona va rebre al segle XIX una primera onada de migració provinent del centre de Catalunya amb la Industrialització, i ja als anys 50 del segle passat una segona època de migració desde diverses regions d’Espanya. Això va suposar la creació de barris d’autoconstrucció, amb barraques i habitatges en condicions insalubres o estructuralment poc fiables des del principi.

Als anys 60 i principi dels 70 aquest creixement demogràfic es va multiplicar, i gràcies a això es varen projectar els barris perifèrics de Sant Roc, Pomar, Gorg i Lloreda entre d’altres, modificant el Pla Comarcal del 53 que qualificaven aquestes zones com a zona semi-intensiva o agrícola permanent, fins a convertir-les en el que actualment son: barris amb edificis de gran alçada on hi ha cabuda a molta població. El negoci està servit.

Aquests barris ja existien des del segle XVIII, tot i que era un conjunt de masies, però no va ser fins als anys 50 quan la construcció de barraques va augmentar la població en aquestes zones.
No només va succeir als barris perifèrics, sinó al mateix centre també es va construïr, com ara els blocs de la Quinta Elvira (on hi havia una masia amb molt d'encant que es va enderrocar per construir un conjunt de blocs de pisos), o al barri de Sant Crist on al voltant del carrer Coll i Pujol es varen començar a construir edificis. També en direcció a Montgat ens trobem amb els edificis de la Caixa al carrer Sant Bru, o els de Sant Jordi per exemple.

D'aquestes promocions algunes es varen fer amb capital privat, doncs ens trobem en una època de bona economia, i d'altres es varen fer amb operacions d'habitatge públic com ara els de Sant Jordi, Sant Roc, del Bruc a Bufalà i a Pomar entre d'altres. Això es notarà també en la qualitat dels edificis.
Algunes d'aquestes zones es varen idear per donar habitatge a tota aquella gent expropiada per la construcció de l'autopista A-19 que va creuar tota la ciutat.



Construcció de conjunt d'habitatges a Pomar [Badalona Recuerdos]



Construcció de gratacels 

Constructivament la construcció d’aquests nous edificis té una explicació: l’aparició del formigó armat com a material principal de l’estructura de l’edifici. Aquest material aconsegueix una resistència major a la que ofereixen els maons ceràmics (tot i que aquest material seguirà utilitzant-se conjuntament amb el formigó), pel que els edificis podien assolir més alçada i proporcionalment, més habitatges. A més, la industrialització dels materials de construcció farà que la qualitat d’aquests edificis millori, tot i que la mà d’obra no era del tot especialitzada.


Llefià [Arxiu històric de Llefià]



Lloreda. [Badalona Recuerdos]

 

Els edificis han canviat respecte els primers edificis de cases cós i els primers edificis de veïns. La tipologia d'edificis son aproximadament en totes les zones més o menys igual, amb un edifici de gran alçada (aproximadament de més de 4 plantes pis fins a altures de fins a 10 o més, tot variant) amb façanes que acostumaven a ser d'obra vista combinada amb panys d'arrebossat. Els balcons comencen a tenir presència a les façanes de l'edifici, i a l'interior un invent que ja existia feia molts anys però que no es va intoduir en massa fins aleshores: l'ascensor. Les cobertes deixaven de ser a dues aigues i per fi les podien donar un ús com ara per estendre roba o tenir accés a les antenes de les televisions.



Llefià [Arxiu històric de Llefià]



Llefià [Badalona Recuerdos]

 La majoria d'aquests barris es varen crear de cero pel que l'espai deixava projectar netament i construir edificis aïllats amb les quatre façanes vistes, mentre que en barris ja existents la demanda va fer que es deixés construir més alçada de la que en aquell moment es podia fer. Per això ens trobem en zones de la ciutat on a carrers es convinen edificis entre mitgeres baixos i de gran alçada, deixant vistes les mitgeres cosa que farà inconfunible el paisatge de Badalona.

Mà d'obra barata

Els immigrants es convertien en nous treballadors de la construcció sense coneixements extensos en vers aquest nou sector que va tenir el seu primer esclat en aquestes èpoques. Els nous immigrants venien del mon rural, eren forts i sobretot necessitaven de treball. La combinació era rodona per totes dues parts, una tenia una mà d'obra molt econòmica i l'altra tenia treball. Això avui en dia segueix passant...



Arxiu històric de Llefià

Tot això va trastocar els esquemes tradicionals d'aprenentatge, i per lo tant als procesos usuals de construir. Té com a finalització la especialització final dels procesos, pel que l'antic ofici de paleta passa a fragmentar-se en especialistes (enrajolats, pintors, enguixaires, regatistes, instal·ladors, etc).
Però no només va afectar als paletes, sinó que aquest boom va repercutir en els estudis. L'antic aparellador passa a tenir estudis universitaris i a formar part de la direcció facultativa. També gràcies al formigó armat entra en escena un nou especialista: el calculista d'estructures.


Tot això va fer que totes aquelles persones que venien a la ciutat s’hi podien romandre a viure, la ciutat creixia a mida que creixia la població o bé al inrevés. Tenim com a resultat una ciutat plena de treballadors i treballadores que ajudaran a que la nostra ciutat vagi creixent.

Per aquells que vulguin veure fotografies d'arxiu d'aquestes èpoques del barri de Llefià, existeix un web de l'Arxiu històric de Llefià. Estic segur que us agradarà.

El desenvolupament dels edificis de 1900-1930 a Badalona

Hola a tots. En primer lloc he d'agraïr a la Mertxe La Torre, periodista del Tot de Badalona i Badalona Televisió l'entrevista feta i publicada al numero 1523 del Tot.

Seguint la tònica dels darrers posts parlarem de l'història de l'arquitectura a Badalona.

Tal i com es va dir als posts anteriors, Badalona entra al segle XX i al modernisme, i l'eixample de Badalona i les cases cós, la ciutat estava en plena expansió. La població creixia, i les necessitats d'habitatges eren a l'ordre del dia. Els antecedents dels habitatges fins al segle VIII, eren masies, cases paials o cases senyorials fortificades, on es desenvolupaven per fases, amb edificis afegits posteriorment amb el pas dels anys, i al centre de la ciutat, a Dalt la Vila, edificis amb geometries heterogenies, amb moltes modificacions, remuntes, i fins i tot amb habitacions sobre la finca veïna, que es compraven per ampliació de la familia, etc.

Ja cap al segle XIX, les cases cos eren els edificis més habituals, unifamiliars i amb patis posteriors per poder fer un petit hortet. Els materials més comuns als edificis d'habitatges fins aleshores eren la fusta per les bigues, la ceràmica pels encadellats entre les bigues, i la pedra per les façanes i les parets de càrrega.

Arriben els eixamples de la ciutat i els edificis passen a ser més grans, amb parcel·les més regulars, més ortogonals. Gràcies als planejaments es comença a pensar anterior a la construcció, cosa que ajuda a la planificació de la trama urbana de la ciutat.

Amb l'arribada de la industrialització al segle XIX, els materials com ara el vidre, els totxos ceràmics i el ferro fan acte de presència. Aquests materials ajuden per poder fer construccions de més alçada, donant-li lleugeresa tant als forjats com a les parets de càrrega.

Els edificis passen a ser d'estructures mixtes, amb una planta baixa per alliberar espai. Fins el moment es construïen amb parets de càrrega d'obra o pedra i jàsseres de fusta, cap a finals de segle XIX arriba el pilar de fosa, el primer element prefabricat de la construcció, que en un principi era massís i posteriorment buits. Però no és fins a principis del segle XX quan s'implanta massivament el ferro i els perfils laminats. Aquests perfils substitueixen a les bigues de fusta, molt més pesades, i a moltes parets de càrrega que amb una jàssera i un pilar que reculli totes les càrregues tenien prou.

Gràcies també a la construcció de bòbiles, amb la fabricació en massa de maons, totxos i teules, les parets passaven a ser més primes i dibuixaven formes enllaçades en l'entorn de l'edifici que creaven figures geomètriques estables, autoestabilitzant l'edifici sense necessitat de gruix. Es crea així el ram de paleta, amb l'ús massiu de la ceràmica. Aquest tipus d'obra ceràmica fabricada a màquina era molt menys porosa que l'antiga que es feia manualment, amb fins a un 30% de porositat, arribant a assolir una resistència fins al doble de capacitat que la manual. També van sorgir les voltes, fetes amb materials ceràmics.

Aquesta nova tendència de materials fa que els edificis es construeixin amb més rapidesa que anteriorment i que l'alçada pugi.

Tota aquesta tecnologia té el reflex als dos tipus d'habitatges que més es van construïr a aquesta època, les cases senyorials i els d'habitatges pels treballadors. En aquest segon cas la casa cós era la més comuna, amb diversitats respecte les antigues, però amb una distribució més o menys semblant encara que el pati començava a reduïr-se. 

Els arquitectes, que antigament treballaven a les ordres de qui tenia el poder i els diners (l'Església), trobaven un nou mecenes: la burgesia. En aquests edificis els arquitectes treuen tot el seu imaginari i talent, dissenyant i dirigint les construccions de les cases, sota un estil que a Europa feia furor, l'Art Nouveau, i que a Catalunya el fariem nostre sota el nom de Modernisme. Tothom sap qui va ser el master dels màsters d'aquest nou art (en Guaudí), però a Badalona malhauradament no va fer res el geni de Reus, i si un badaloní, el Joan Amigó Barriga i del que varem parlar al post visc-a Badalona!. Exemples de cases burgeses son la casa Pavillard, la casa Leonard Le Prevost, casa Gafarel·lo, etc.

Aquests tipus d'edificis tenen una originalitat i no tenen gaires lligams entre ells, cadascun presenta una diferencia respecte l'altre, doncs els arquitectes intentaven crear una "cosa" unica en cadascuna de les seves obres.

A banda d'aquestes cases d'una qualitat artística innegable, també es van realitzar construccions de cases sense tanta pompositat, com poden ser els edificis que podem veure als carrers del primer eixample, és a dir, el que es va dur a terme entre l'actual Martí i Pujol i Sant Ignaci de Loiola. Es tracta d'edificis que presenten una estètica molt semblant a la casa cós, però amb una planta més.

Es tracta d'edificis unifamiliars o també plurifamiliars que consten d'una planta baixa i dues plantes pis. L'estètica de les seves façanes son més o menys totes semblants, amb una gran obertura a planta baixa i una finestra al seu costat, i a les plantes pis un balcó amb porta i una finestra al costat. Acaben les façanes amb una cornisa amb motllures i mènsules (fent de falsos caps de biga), amb els forats de ventil·lació de la coberta inclinada, i acabant amb un acroteri. Moltes façanes amb el pas del temps han fet modificacions i fins i tot tapiat finestres.

Els revestiments d'aquests tipus de façana acostumen a ser a base d'estucat de calç amb tonalitats diverses, com ara grisos, beiges foscos o clars, salmó, etc. La planta baixa, això si acostuma a presentar diversitat respecte la resta, moltes vegades amb simulació d'especejament de carreus (el que sembla com si fossin blocs de pedra a mode de trencajunts), o bé presentant simbols florals, etc. Les plantes pis acostumen a ser llises i les obertures envoltades amb emmarcaments d'un color diferent a la resta de façana. Els acroteris poden ser opacs o bé presenten balaustres de pedra artificial, o en formes ovoidals.

Actualment tots aquests edificis dels que parlem han de realitzar els manteniments necessaris per poder conservar-se en bones condicions. En moltes ocasions s'han de restaurar les seves façanes amb el despreniment del seu estucat, o per oxidació dels perfils laminats de les lloses de balcó amb caigudes, o bé les cobertes que presenten molts punts de filtració al no existir aleshores les làmines impermeabilitzants. A banda d'aquestes lesions molt freqüents i visibles, existeixen d'altres que no es veuen però que per l'ús és vital, com ara l'instal·lació elèctrica obsoleta que han de reglar-se segons la normativa actual, la d'aigua amb la substitució dels muntats d'aigua de plom (ara prohibidíssims) per nous de coure, o per filtracions al subsòl dels ramals de la instal·lació de sanejament pel pas del temps. Això si, existeix una lesió molt comuna d'aquests edificis tant antics i amb materials com ara el ferro. L'estructura mixta amb perfils laminats necessita de manteniment com aplicar antioxidant als perfils per poder continuar tenint les seves propietats i qualitats, així com la seva resistència. Personalment, recomano que si s'han de fer obres consulteu anteriorment un tècnic que us pugui assessorar en tot moment per posteriorment demanar la consegüent llicència d'obres.

Tot i això, els edificis construïts fins a aquesta època, al voltant de l'any 1930, i que actualment son edificis d'habitatges plurifamiliars, han de passar una Inspecció Tècnica d'Edifici (la ITV dels edificis), que segons el reial decret és d'obligatori cumpliment. Per qualsevol consulta, no dubteu en posar-vos en contacte al correu oaguilera@apabcn.cat.

Fins la propera!

L'eixample de Badalona i les cases cós

Bones a tots i totes. Hem tornat després de les festes, i ja ens trobem en un nou any, el 2012, que tot i que podria ser molt millor, al menys estem aquí i podem continuar.

El darrer post (Propera estació: Badalona i les industries al segle XIX) parlava de l'entrada al segle XIX, amb el gran impacte que va suposar la Industrialització a la per fi Ciutat de Badalona, i sobretot com va influir això a la seva demografia i la seva construcció.

Molts dels lectors hauran passat vàries vegades pels carrers dels barris de Progrés, de Coll i Pujol, o de Casagemes. I per què gairebé totes les cases dels carrers d'aquests barris tenen el mateix aspecte? Doncs la resposta la trobarem a aquest nou post.

Badalona al segle XIX i sobretot cap a finals de segle, necessitava créixer i principalment es va plantejar l'extensió de la cituat segons tres eixos: dos en direcció Mataró-Barcelona i un en direcció Mar-muntanya (entre les rieres de Canyet i Matamoros).

Molts carrers i trames de retícules que es van dissenyar i construir avui dia no existeixen, degut a posteriors moviments demogràfics que necessitaven d'un augment d'habitatges, o nous plans per equipar la ciutat, etc. Tot i això, Badalona és una ciutat que ha preservat molt la seva aparença des de la seva construcció.

"L'eixample esquerre de Badalona" era el més gran i comprenia la superfície des de l'actual Martí i Pujol fins Sant Adrià, cosa que contempla l'adhesió de molts terrenys destinats anteriorment a l'agricultura, com ja deia al post La construcció de Badalona. El poble al segle XVIII. Això vol dir la creació dels barris actuals del Progrés, de Coll i Pujol, el Raval i el Gorg. Consta d'uns vint carrers en direcció mar-muntanya i nou en una direcció quasi perpendicular (tres d'ells principals, com son Indústria, Guifré i l'actual Marqués de Montroig), encara que existeixen d'alguns que marquen una direcció diferent a l'aprofitar les vies antigues com ara l'actual NII, filla de la via Augusta. Aquests carrers estaven dissenyats amb amplada d'uns 10m tots ells menys els principals que tenien 12. Entre mig d'aquestes retícules ens trobem amb la plaça de la Plana, la d'en Torner, i l'actual de Pep Ventura.

En els plans urbanístics ideats per aquells temps, ja es va plantejar la destinació d'usos diferents per a segons quines retícules. Les de més dimensions serien per la ubicació d'industries, i les petites per els habitatges, molt probablement per els propis treballadors de les indústries.

"L'eixample dret" crea els barris de Casagemes, Canyadó i Manresà tal i com els coneixem ara. En aquest cas les retícules eren molt més petites que l'altre eixample, amb carrers d'amplada aproximada de 10m tret d'un altre que era de 20m. Aquestes retícules tenien una amplada d'uns 50 o 60m, pel que podien construir-se uns 10-12 edificis.

L'ús principal d'aquesta zona serà per habitatges, i més aviat, una zona residencial d'alt nivell i no adreçada a la classe treballadora.

En aquests dos casos l'eixample dels carrers era més fàcil gràcies a la planeitat del terreny, cosa que no succeeix al tercer cas:

L'últim eixample és el de Nord, que es prolonga de Dalt la Vila fins a Bufalà. En aquest cas hi ha molt desnivell i les quadrícules de carrers no son del tot simètriques, deformant-se per adaptar-se al terreny. Els carrers aniran allargant-se fins a les masies que hi havia ja a la zona de Bufalà i de les que es parla al post Visc-a Badalona!



Planol de Badalona de J.Calvet i Boix 1882 amb la disposició dels carrers i les cruïlles



No tota la superfície que hem parlat es va construir aleshores, però si que es va planejar, i amb els posteriors anys es van anar construint els edificis i carrers segons aquest planejament. Tot i això, molts dels habitatges que avui dia hi ha en aquests barris es van construir en aquella època. És per això que adopten una fisonomia constructiva molt semblants.



Carrer amb cases cós de todocoleccion.net



Les cases cos

I aquí és on entren les tipologies constructives com les cases cós. Aquest tipus de casa unifamiliar d'estructura tradicional s'estèn a moltes ciutats i pobles de Catalunya. Constructivament es desenvolupen per dues parets paral·leles en posició perpendicular a façana que fan a la vegada de paret mitgera. A Catalunya aquesta paret a més es solia compartir amb el veí, i enlloc d'haver-hi dues parets hi ha només una (un xic garrepes si que som, eh!). El forjat era de bigues de fusta amb voltes ceràmiques entre aquestes. Aquest tipus de forjat reduia les possibilitats d'amplada de la façana i la finca, doncs acostumaven a ser uns 4,5-5m.

Aquests habitatges es composen per planta baixa i una planta pis. A l'entrada de la casa ens trobem amb una estança destinada a taller o bé a magatzem d'eines o estris, més endevant amb una escala (sota la que es destinava el rebost), i posteriorment la cuina que donava al pati posterior, on s'ubica la façana posterior. Aquest pati servia d'hort pels treballadors de les fàbriques, amb un passat pagès, i instal·laven fins i tot galliners. No hi havia menjador, doncs antigament la vida es feia al voltant de la taula de la cuina. I ja al pis superior dues habitacions, una pels caps de familia i l'altre pels fills i la resta de la familia. Amb això podem entendre que en una casa podien viure molta més gent de la que ens imaginem.

Les façanes d'aquestes cases també acostumaven a ser iguals. Una porta a la planta baixa d'entrada a l'habitatge i una finestra al seu costat, i a la planta primera un balcó amb una balconera sobre l'entrada. En alguns casos també es feia una finestra sobre la finestra de planta baixa, coincidint en un eix vertical. A la part superior de façana s'acabava amb el ràfec de la coberta inclinada amb les teules àrabs. Es troben acabades amb un estucat de calç, o bé un arrebossat, segons les intervencions que s'hagin anat fent. Vista una, vistes gairebé totes.

Els materials emprats a les construccions en aquesta època son principalment la ceràmica i la fusta pels forjats. Les parets d'obra ceràmica es van començar a imposar a les de pedra. Per l'ús de bigues de fusta, una de les principals patologies que tenen aquestes cases son la degradació d'aquest material amb la humitat, pel que sobretot en forjats sota coberta és on acostuma a haver-hi més lesions. També l'atac massiu d'insectes com ara corcs poden fer malbé l'estructura dels forjats. Per això s'ha d'anar revisat cada cert temps l'estat de les bigues de fusta, encara que tinguem cels rasos, doncs el dia menys esperat se'ns cau a sobre una biga trencada per la meitat. I us dic una cosa, no seria la primera vegada que m'han trucat urgentment per la caiguada d'una... Sempre val més un bon manteniment que no pas una intervenció de reparació.

Tot i això, si necessiteu assessorament o qualsevol altra cosa, envieu un correu a oaguilera@apabcn.cat o truqueu al mòbil 651982787.

Visc-a Badalona!

Darrerament escolto més vegades del acostumat el nom de Badalona. Ens hem internacionalitzat! Ni tan sols la Penya ha aconseguit cridar tant l’atenció com el caràcter mediàtic de les propostes i decisions de la nostra alcaldia, però com diuen: <<que parlin de mi, encara que sigui a malament>>.

De fet, la majoria de vegades que escolto parlar de Badalona a la gent no és en un to gaire amistós. I és llavors quan penso en el poc coneixement de la gent vers aquesta, la meva ciutat. I pensant, pensant, em vaig adonar que tot i els que ens pensem que coneixem bé Badalona, ens queda molt per aprendre d’ella.

Sempre que viatjo em fixo en la diversitat d’estils arquitectònics de les diferents ciutats, la seva evolució o la definició d’etapes constructives en les façanes de diferents carrers, com a l’antiga entrada del blog de la Toscana d’Italia. El que no m’havia parat mai a pensar és en el gran ventall d’edificis bells que veig sovint pels carrers de Badalona sense adonar-me’n de la seva època, el seu estil o si ha estat reformat o no, qui ha estat el seu arquitecte, etc.

A Badalona hi ha diversos edificis catalogats com a Bé Cultural d’Interès Nacional del patrimoni català, i fins i tot un edifici guanyador del Premi d’Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe.

Una mica d’història

Començaré explicant una mica d’història. Abans que Badalona fos un enclau romà hi havia un poblat ibèric localitzat al turó d’en Boscà i que fins i tot ara es pot anar a visitar. Això si, recomano fer una excursió un diumenge al matí i després gaudir de les vistes que ofereix.

Cap al segle I aC els romans varen “passar” per les nostres terres i fundaren la tant coneguda Baetulo, on actualment es troba el barri de Dalt la Vila, i que ha deixat empremtes com les situades al Museu, o la casa del carrer Lladó (reconvertit en museu), i restes d’un teatre fins i tot al carrer de les Eres. De fet tot constructor que li demanen fer una obra a Dalt la Vila comença a tremolar perquè sap que al final sortiran troballes i li pararan el treball durant un període de temps... L’aparició d’aquest nucli urbà fa que es comencin a construir les vilae romanes als voltants que amb els anys passarien a ser masies.

Durant l’època medieval no va créixer molt, sent el seu eix de formació l’església de Santa Maria (1.112 dC), tot i que van succeir a la ciutat coses molt importants per la història de la humanitat, doncs va ser al monestir d’estil gòtic de Sant Jeroni de la Murtra on Cristòfor Colom va tenir el vist i plau dels reis catòlics per fer el viatge a les Indies, i que no va aconseguir el que esperava, sinó molt més, el descobriment d’Amèrica. Encara que el pobre va morir sense saber que havia descobert un nou continent... però això és una altra història. I també va ser aquí on va ser rebut pels propis reis a la tornada del primer viatge.

El monestir va ser fundat l’any 1416. Va anar creixent durant el segle XVI i després es va anar mantenint fins la desamortització de 1835. Aconsello fer una visita un matí, doncs és un tresor amagat. http://www.lamurtra.cat/

De fet existeixen diverses ermites a prop com ara la de Sant Climent s.XVI-XVII, o Sant Onofre XIII-XV.

Cap al segle XVIII a Badalona es comença a diferenciar entre la vida urbana (al centre del municipi) i la rural (al voltant). Moltes de les villes romanes passaran a ser cases senyorials i les altres de fortificacions per protegir-se de les incursions dels pirates.

Entre d’altres hi ha aquestes masies senyorials:

Torre Vella. (Pça Barberà sXVI-XVII). Actualment seu de l’escola Cultural.

Bé cultural d’interes nacional. D’estil historicista.

Edifici residencial ha estat modificat dins un estil historicista però conserva un portal renaixentista del sXVI on s’hi pot veure l’escut familiar. A l’interior es conserven elements gòtics i un mosaic d’època romana trobat en un camp de conreu de la finca.

Masia Can Canyadó. Originaria de finals de s.XV i reconstruïda els s.XVI i XVII, declarada monument històricoartístic el 1974, bé cultural d’interès nacional.

Masia Can Cabanyes. Del segle XVII, tot i que el seu aspecte correspon a la reforma i ampliació del sXIX.

Quan era petit anava a la biblioteca que hi havia dins i em deixava ben impressionat per la seva grandesa, tot i que quan un creix les coses deixen de ser tant grans.

Masia Can Boscà (s.XIX)

Masia Can Barriga (s.XVIII)

Fora del centre de la ciutat ens podem trobar molt més allunyat:

Torre Menna (Pça Trafalgar de s.XIX)

Can Banus (c/Muntaner de sXVIII)

Can Ferrater al barri de Canyet (sXVI-XVII)

I les fortificades com ara:

Castell de Godmar (s.XIII-XV)

El segle XIX

Fins a mitjans del segle XIX l’economia a Badalona es basava en l’agricultura i sobretot a la pesca, quan un moviment massiu d’immigració de l’interior de Catalunya va fer que creixés la demografia. Amb aquest augment d’habitants la ciutat també va créixer, amb la creació de nous carrers i la instal·lació de noves fàbriques a la ciutat (al voltant de la Plana i la riera de Canyadó) que va aconseguir el títol de Ciutat el 1897. Aquesta millora de l’economia també va ser en gran part gràcies a l’arribada del tren a Badalona, situat al mig del primer trajecte de tren de la península, Barcelona-Mataró.

Modernisme

De la mateixa manera que Barcelona amb el pla de Cerdà de crear un Eixample, Badalona també va créixer. És en aquest moment quan apareix la figura d’en Joan Amigó Barriga, el nostre “Gaudí” particular. Un arquitecte nascut a Badalona i que va projectar la majoria de cases senyorials que ens trobarem en aquest blog, i que eren encarregats per la burgesia badalonina (empresaris industrials, comerciants, etc).

Diuen que pels gustos els colors. Però jo em quedo amb una frase meva: pels gustos, el modernisme. Més que arquitectura, és un moviment cultural, amb una expressió artística a través d’edificis, de mobiliari, de joies, cartells, etc.

Però ens quedarem amb el moviment modernista a Badalona. Com deia, en Joan Amigó Barriga va dissenyar diferents edificis a tota Badalona, com ara:

Primera època 1888-1910, en plana efervescència modernista:

Casa Pavillard (Martí i Pujol 23. 1906). Catalogada com a Bé cultural d’interès nacional (BCIN)

La meva favorita. Sempre m’han agradat molt i és considerada l'obra més representativa de l'arquitectura de Joan Amigó i, per extensió, del modernisme badaloní. Va ser edificada el 1906 per a residència de l'industrial Enric Pavillard, gerent de la fàbrica Lorilleux. Va ser declarada monument històricoartístic el 1981. Està projectada amb dos cossos juxtaposats que enllacen, en façana, amb una tribuna poligonal de ferro i vitralls policroms. És força interessant el forjat de les baranes, obra del manyà Puig, conegut com el manyà sord. L'acabat del parament és d'estuc amb imitació de carreus i esgrafiats florals recorrent les obertures i sota el ràfec molt pronunciat del cos principal.

Escola dels Germans Maristes (c/Temple 15-19. 1901-1903)

Per tots aquells que hagin estudiat als Maristes els hi sonarà molt...

Casa Clarós o Cal Tanet (Pietat 12. 1905)

Casa Miquel Badia o Ca l’Eco (Sant Pere 4. 1907)

Casa Enric Mir (Martí i Pujol 45-47. 1908-1909)

Davant el meu col·legi de tota la vida i sense saber res...

D’una època posterior son:

Casa Gallent (c/Temple 27. 1924)

Un edifici que des de petit m’havia sorprès per la seva grandiositat.

Casa Pere Busquets (c/Temple 25. 1912)

L’edifici del davant i que actualment s’està restaurant.

Casa ca l’Amigó (c/Gaietà Soler 1. 1916)

Un altre edifici que ha estat utilitzat com a escola.

Coneguda també com casa Jaume Botey, és una gran casa amb jardí restaurada modernament per ser la seu de l'Hospital de Badalona. En aquesta obra, del 1916, Amigó manté l'esperit modernista en una composició asimètrica que adopta un aire casteller amb la presència de dues torres, una de cilíndrica amb coberta cònica i l'altra rectangular, amb coronament emmerletat, i gual que la tanca del terrat

Casa Planas (Martí i Pujol 188. 1917)

Una casa que sempre passo pel davant seu al sortir del metro i pujar cap a casa, sense saber res...

Molts d’aquests edificis es troben molt a prop entre ells, trobant-se la majoria d’ells al barri de Dalt la Vila.

D’altres en canvi es van començar a construir al voltant de la plaça de la Vila:

Casa Prat (c/Mar 15. 1923).

També se la coneix com Casa Ventura. En aquesta obra , ja allunyada del període plenament modernista, és l'esgrafiat l'element protagonista, tant a la planta baixa, on adopta formes geomètriques, com a la resta de la façana, on serveix per emmarcar les obertures, amb un motiu floral al centre, sota uns medallons on hi figura l'any. Tanmateix, l'alè modernista es deixa sentir en la policromia dels mosaics a la llosana dels balcons. El capcer que corona la cornisa, amb motlluratge esglaonat, evidencia la influència de l'art déco.

Casa Gafarel·lo (c/Enric Borras 18. 1921-1923)

Casa Matamala (Santa Madrona 28. 1888-1910) d’en Joan Amigó Barriga.

En Joan Amigó Barriga es va atrevir fins i tot amb la construcció d’una església:

Església de Sant Josep (1920) d’estil historicista

Edificada el 1920, aquesta obra d'Amigó s'allunya dels seus plantejaments modernistes de primers de segle i està concebuda en un estil vagament historicista, amb un campanar de torre, de planta rectangular, acabat amb merlets, del qual emergeix el campanaret. El temple té tres naus amb creuer i cripta sota el presbiteri. L'acabat de les façanes és tot ell de maó vist.

I d’una Industria:

La Llauna (Indutria/Sagunt. 1888-1910). Ara un col·legi

Anís del Mono. (1906-1919).

Juntament amb la Penya un dels patrimonis de Badalona. Actualment es pot fer una visita guiada per la popular destil·leria fundada per Josep Bosch el 1868.

I fins i tot amb un panteó, el de la pròpia familia Bosch.

El senyor Amigó Barriga no tenia el monopoli a Badalona, doncs altres edificis van ser encarregats a diferents arquitectes, molts d’ells sent de diferent us al residencial:

Casa Agustí (Pep Ventura 33-35. 1893) del gran Lluís Domènech i Montaner, arquitecte d’entre d’altres del Palau de la Música Catalana o l’Hospital de Sant Pau.

Molts de nosaltres el coneixem per ser un restaurant i per haver-ne menjat pernil del bo.

Es tracta de la casa de l'enginyer Eduard Agustí Saladrigas. Voltada d'un jardí tancat amb una original reixa, la casa utilitza el maó vist com a material dominant. L'element més característic és la torratxa cilíndrica i la tanca emmerletada del terrat.

Casa Cascante (Canonge Baranera. 1901) d’estil historicista de l’arquitecte Aureo Bis Mas de Xarxars.

Casa de la ciutat (Pça Vila 1. 1877) de Francesc de Paula Villar Lozano, i d’estil Eclecticisme.

No podríem passar per alt la casa de la vila, ara tant coneguda a tota Espanya.

Estació (1899) de Salvador Soteras i Taberner.

Molt semblant a moltes estacions del Maresme és la principal imatge que veuen molts de la nostra ciutat quan viatgen en tren.

Teatre Zorrilla (Canonge Baranera 17. 1868) ideat per Jaume Botey, que ha estat rehabilitat per Joan Bosch i Agustí el 1999.

Va de mercats...

Mercat Maignon (Pça Maignon. 1899) de Pere Falqués Urpí.

Mercat Torner (Torner/Güell i Ferrer/Providència. 1924-1926) d’en Josep Fradera Botey, un altre arquitecte que va treballar molt a Badalona.

La Rambla urbanitzada el 1878 segons el projecte de l’arquitecte municipal que va fer també la casa de la ciutat, aglomera també diversos edificis com ara:

Casa Pere Tejedor (Sant Joaquím/Mar. 1919)

Ca l’escanyaralets (Rambla 5. 1888-1910) d’estil Eclecticisme i d’en Joan Baptista Pons Trabal.

Actualitat

Després de la guerra civil espanyola va arribar a Badalona una altra onada d’immigració, aquesta vegada provinent d’arreu d’Espanya, cosa que va fer l’expansió de Badalona fins als límits que avui coneixem.

Els edificis varen passar a ser simplement residencials sense cap ànim d’ornamentació, tot i que de vegades es construïa algun de gran valor.

De fet a Badalona tenim un edifici que ha guanyat el Premi d’Arquitectura Contemporània Mies van der Rohe el 1992, i no és altre que el Palau Municipal d’Esports projectat pels arquitectes Esteve Bonell i Francesc Rius, i que va ser subseu olímpica en Basquetbol i que va veure jugar el mític Dream Team americà.

Aquests i molts altres son els edificis que ens trobem sovint i que ara sabem una mica més d’ells. Recomano agafar una tarda i perdre’s pels carrers de Badalona admirant els estils diferents dels edificis que conformen la ciutat.

També recomano fer una visita al museu i recordar la nostra història. Més informació a http://www.museudebadalona.cat/

Per saber més de la cultura badalonina: web de cultura de l’ajuntament

Si teniu qualsevol dubte o quelcom a afegir, poseu-vos en contacte al correu oaguilera@apabcn.cat o oaguilera@sco.es

Sort!

La Toscana: ni esglésies ni museus, sino les seves façanes

Hola companys. Com podreu comprendre he tornat d’unes vacancetes a la Toscana. La veritat, si no heu estat mai, us recomano anar.

La Toscana és una regió situada al nord-oest d’Itàlia, i on es troben les famoses ciutats de Florència, Siena i Pisa, i no tant conegudes com Lucca, Arezzo, Pistoia, etc. La qüestió és, què té d’especial la Toscana? Diguem que és la cosina germana de Catalunya a Itàlia. Els paisatges son enriquidors, amb multituds de colines amb el bla segat i xiprers coronant-los, o muntanyes verdes pròpies de les zones de nord.

Es tracta d’una cultura molt propera a la nostra -també han sofert la crisi com nosaltres-, amb un idioma molt semblant (si no en teniu ni fava d’italià no passa res, perquè ho entendreu tot i “si volen” ells també ho faran amb vosaltres). La zona va ser l’oasi del renaixement, gracies en part a la família Medici, i a personatges com Leonardo da Vinci, Miquelangelo, Galileo Galilei, i molts més.
A qualsevol ciutat que viatgeu us trobareu amb nombroses Esglesies o Duomo d’aquesta època, o amb palaus o vil·les enormes i que varen ser una cosa més per la que competir en qui la feia més gran i més maca.

Però no us parlaré de la cúpula de Brunelleschi, de les meravelles de Leonardo ni cap tipus d’arquitectura que ens expliquen totes les guies de viatge. Digueu-me friqui, però quan vaig a una ciutat m’agrada veure el casc antic, perdre’m i observar els carrers i les seves façanes. I us sorprendríeu de les semblances que existeixen entre les façanes que tots veiem en els cascs antics de les nostres ciutats com Barcelona, Tarragona i els més llunyans com a la zona de la Provença de França, o la Toscana en aquest cas.

Parlarem de quatre casos en particular, a Florencia, Siena, Lucca i San Gimignano. No varien gaire les tipologies, però cada ciutat té els seus trets característics.

A Firenze s’ha de separar el que son els edificis i palaus renaixentistes dels altres. En la tipologia d’edifici que em fixo sempre és l’edifici d’habitatges on viuen diverses famílies, i que és el que interessa per poder estudiar la metodologia de construcció d’aquests tipus de façana i compar-los amb les d’aquí.

En aquesta foto es pot veure perfectament el tipus d’edifici que em refereixo. Els edificis tenen una amplada aproximadament de 4-5m, amb una obertura gran a planta baixa per la porta del magatzem o el negoci, i una altra per l’entrada a la caixa d’escales. Es separa la planta baixa de la planta primera amb uns 4m d’alçada amb una imposta (la franja horitzontal) i a partir d’aquesta imposta comencen les dues finestres que hi ha per pis, que es separen dels altres pisos també per impostes. La majoria dels edificis presenten tres plantes pis, alguns arriben fins a quatre també, però no acostumen a ser més alts.
Les façanes acaben amb un ràfec (el final de la coberta inclinada que cau per sota de façana) provinent d’una coberta inclinada. Al final del ràfec un canaló recull les aigües pluvials, i les porta al clavegueram per un baixant de plom situat al costat de la façana.
El plans generals de façanes es troben revestits amb estucats de colors Pastissos (majoritariament grocs, vermells i blancs), mentre que els emmarcaments son de colors grisencs.
Les obertures de façana (finestres i portes) estan envoltades per un emmarcament d’uns 15-20cm d’amplada, i es troben protegides per persianes de fusta i lames horitzontals.
Sorprèn l’absència de balcons a les façanes, cosa que a les nostres ciutats son molt comunes.

Les façanes de Siena com ja us podeu imaginar son molt semblants a les de Florència. En aquest cas, però, les façanes tenen una amplada major (suposo que el m² no era tant car com a Florència, i d’aquí a que les cases poguessin ser més grans). El fet de que la façana sigui més ample implica que poden haver-hi més finestres.

Les plantes baixes es troben revestides amb pedra natural o amb morters que imiten els carreus (l’especejament que fan les pedres), donant-li un aspecte més senyorial. Un altre aspecte diferencial és que a les plantes baixes les obertures acaben en arc de mig punt, i a les plantes pis les obertures son rectes.
Els colors dels revestiments son d’una tonalitat més crua i sovint utilitzen els colors terra (marrons, vermells apagats, grisos, beige, etc.)
En la següent fotografia podeu veure com les façanes son molts semblants a les altres tret d’aquestes diferencies.

Arriben les façanes de Lucca. Aquestes façanes son molt semblants a les situades a Siena, amb la presència de pedra a les plantes baixes, així com en els emmarcaments de les finestres enlloc de ser arrebossades.

Finalment les de San Gimignano, que podrien ser com les de Volterra, o qualsevol poble. En aquest cas canvia molt més respecte les altres, al tractar-se d’un poble enlloc d’una ciutat capital de província com son les altres tres.
En aquest cas els edificis son més baixos (per la poca necessitat de construir més pisos donat el gran espai que hi ha i la poca població), amb una planta baixa i una o dos plantes pis. I sobretot, més austers. No es troben revestits amb grans ornaments ni amb estucats. La mateixa pedra que els hi serveix de paret mestra de façana serveix com a revestiment. Ens trobem també que les finestres son més petites.

Com podeu veure son moltes les similituds entre les façanes dels casc antics amb les dels nostres, i també les dels pobles, que podrien passar perfectament com una casa típica del centre i nord de Catalunya.

Espero que tingueu unes bones vacances i que hagueu gaudit del post!