L'eixample de Badalona i les cases cós

Bones a tots i totes. Hem tornat després de les festes, i ja ens trobem en un nou any, el 2012, que tot i que podria ser molt millor, al menys estem aquí i podem continuar.

El darrer post (Propera estació: Badalona i les industries al segle XIX) parlava de l'entrada al segle XIX, amb el gran impacte que va suposar la Industrialització a la per fi Ciutat de Badalona, i sobretot com va influir això a la seva demografia i la seva construcció.

Molts dels lectors hauran passat vàries vegades pels carrers dels barris de Progrés, de Coll i Pujol, o de Casagemes. I per què gairebé totes les cases dels carrers d'aquests barris tenen el mateix aspecte? Doncs la resposta la trobarem a aquest nou post.

Badalona al segle XIX i sobretot cap a finals de segle, necessitava créixer i principalment es va plantejar l'extensió de la cituat segons tres eixos: dos en direcció Mataró-Barcelona i un en direcció Mar-muntanya (entre les rieres de Canyet i Matamoros).

Molts carrers i trames de retícules que es van dissenyar i construir avui dia no existeixen, degut a posteriors moviments demogràfics que necessitaven d'un augment d'habitatges, o nous plans per equipar la ciutat, etc. Tot i això, Badalona és una ciutat que ha preservat molt la seva aparença des de la seva construcció.

"L'eixample esquerre de Badalona" era el més gran i comprenia la superfície des de l'actual Martí i Pujol fins Sant Adrià, cosa que contempla l'adhesió de molts terrenys destinats anteriorment a l'agricultura, com ja deia al post La construcció de Badalona. El poble al segle XVIII. Això vol dir la creació dels barris actuals del Progrés, de Coll i Pujol, el Raval i el Gorg. Consta d'uns vint carrers en direcció mar-muntanya i nou en una direcció quasi perpendicular (tres d'ells principals, com son Indústria, Guifré i l'actual Marqués de Montroig), encara que existeixen d'alguns que marquen una direcció diferent a l'aprofitar les vies antigues com ara l'actual NII, filla de la via Augusta. Aquests carrers estaven dissenyats amb amplada d'uns 10m tots ells menys els principals que tenien 12. Entre mig d'aquestes retícules ens trobem amb la plaça de la Plana, la d'en Torner, i l'actual de Pep Ventura.

En els plans urbanístics ideats per aquells temps, ja es va plantejar la destinació d'usos diferents per a segons quines retícules. Les de més dimensions serien per la ubicació d'industries, i les petites per els habitatges, molt probablement per els propis treballadors de les indústries.

"L'eixample dret" crea els barris de Casagemes, Canyadó i Manresà tal i com els coneixem ara. En aquest cas les retícules eren molt més petites que l'altre eixample, amb carrers d'amplada aproximada de 10m tret d'un altre que era de 20m. Aquestes retícules tenien una amplada d'uns 50 o 60m, pel que podien construir-se uns 10-12 edificis.

L'ús principal d'aquesta zona serà per habitatges, i més aviat, una zona residencial d'alt nivell i no adreçada a la classe treballadora.

En aquests dos casos l'eixample dels carrers era més fàcil gràcies a la planeitat del terreny, cosa que no succeeix al tercer cas:

L'últim eixample és el de Nord, que es prolonga de Dalt la Vila fins a Bufalà. En aquest cas hi ha molt desnivell i les quadrícules de carrers no son del tot simètriques, deformant-se per adaptar-se al terreny. Els carrers aniran allargant-se fins a les masies que hi havia ja a la zona de Bufalà i de les que es parla al post Visc-a Badalona!



Planol de Badalona de J.Calvet i Boix 1882 amb la disposició dels carrers i les cruïlles



No tota la superfície que hem parlat es va construir aleshores, però si que es va planejar, i amb els posteriors anys es van anar construint els edificis i carrers segons aquest planejament. Tot i això, molts dels habitatges que avui dia hi ha en aquests barris es van construir en aquella època. És per això que adopten una fisonomia constructiva molt semblants.



Carrer amb cases cós de todocoleccion.net



Les cases cos

I aquí és on entren les tipologies constructives com les cases cós. Aquest tipus de casa unifamiliar d'estructura tradicional s'estèn a moltes ciutats i pobles de Catalunya. Constructivament es desenvolupen per dues parets paral·leles en posició perpendicular a façana que fan a la vegada de paret mitgera. A Catalunya aquesta paret a més es solia compartir amb el veí, i enlloc d'haver-hi dues parets hi ha només una (un xic garrepes si que som, eh!). El forjat era de bigues de fusta amb voltes ceràmiques entre aquestes. Aquest tipus de forjat reduia les possibilitats d'amplada de la façana i la finca, doncs acostumaven a ser uns 4,5-5m.

Aquests habitatges es composen per planta baixa i una planta pis. A l'entrada de la casa ens trobem amb una estança destinada a taller o bé a magatzem d'eines o estris, més endevant amb una escala (sota la que es destinava el rebost), i posteriorment la cuina que donava al pati posterior, on s'ubica la façana posterior. Aquest pati servia d'hort pels treballadors de les fàbriques, amb un passat pagès, i instal·laven fins i tot galliners. No hi havia menjador, doncs antigament la vida es feia al voltant de la taula de la cuina. I ja al pis superior dues habitacions, una pels caps de familia i l'altre pels fills i la resta de la familia. Amb això podem entendre que en una casa podien viure molta més gent de la que ens imaginem.

Les façanes d'aquestes cases també acostumaven a ser iguals. Una porta a la planta baixa d'entrada a l'habitatge i una finestra al seu costat, i a la planta primera un balcó amb una balconera sobre l'entrada. En alguns casos també es feia una finestra sobre la finestra de planta baixa, coincidint en un eix vertical. A la part superior de façana s'acabava amb el ràfec de la coberta inclinada amb les teules àrabs. Es troben acabades amb un estucat de calç, o bé un arrebossat, segons les intervencions que s'hagin anat fent. Vista una, vistes gairebé totes.

Els materials emprats a les construccions en aquesta època son principalment la ceràmica i la fusta pels forjats. Les parets d'obra ceràmica es van començar a imposar a les de pedra. Per l'ús de bigues de fusta, una de les principals patologies que tenen aquestes cases son la degradació d'aquest material amb la humitat, pel que sobretot en forjats sota coberta és on acostuma a haver-hi més lesions. També l'atac massiu d'insectes com ara corcs poden fer malbé l'estructura dels forjats. Per això s'ha d'anar revisat cada cert temps l'estat de les bigues de fusta, encara que tinguem cels rasos, doncs el dia menys esperat se'ns cau a sobre una biga trencada per la meitat. I us dic una cosa, no seria la primera vegada que m'han trucat urgentment per la caiguada d'una... Sempre val més un bon manteniment que no pas una intervenció de reparació.

Tot i això, si necessiteu assessorament o qualsevol altra cosa, envieu un correu a oaguilera@apabcn.cat o truqueu al mòbil 651982787.