Propera estació: Badalona i les indústries al segle XIX

Com ja varem parlar a l’anterior post del blog, “La Construcció de Badalona. El poble al segle XVIII”, la ciutat de Badalona estava distribuïda pels nuclis de Dalt la Vila, l’arenal que quedava entre platja i Dalt la Vila, i els barris rurals formats per masies disperses al voltant de les rieres com son Pomar, Canyet i Llefià.

El fet de que la població es quadrupliqués cap a finals del segle XIX té una explicació: la industrialització de Badalona durant la segona meitat de segle. Ja cap a la primera meitat del segle, Badalona era una població de camp i mar, cosa que demostra els barris formats per pescadors (Arenal) i els rurals per agricultors. Amb l’arribada del ferrocarril, el 1848, el procés de desenvolupament industrial de la vila es veié plenament afavorit, mentre que l’agricultura i la pesca iniciaren un retrocés.

L’agricultura i la pesca

Aquest segle va transformar el camp badaloní. D’una economia agrícola que donava només per menjar, es va passar a una agricultura intensiva i comercial, tot i que a l’últim quart de segle va perdre força i no era la principal font de riquesa de la localitat. La dinàmica va provocar que es destinés el sòl a uns altres usos: urbans i industrials.

Pel que fa als pescadors la cosa no va ser millor. A part de l’ocupació del sorral amb la via del tren, van ubicar-se dos establiments de banys (un d’ells els banys can TITUS, més conegut ara com el besavi del de titus platja i la carpa), cosa que els hi va treure molt d’espai, i conjuntament amb un projecte de port que no va quallar (quantes similituds amb l’actualitat!!) es van perdre moltes barques i drassanes.

El ferrocarril

I per fi, amb el numero 1 (com dirien a l’APM): La inauguració del ferrocarril Barcelona-Mataró! Encara que tot s’ha de dir, i és que no tot varen ser flors i violes pel ferrocarril, doncs els pescadors i les autoritats s’oposaven a la construcció de les vies del tren per considerar-les una barrera física per al desenvolupament de les seves activitats, i van haver aldarulls i sabotatges a les obres... No se les miraven els nostres avantpassats. El trajecte Barcelona-Badalona trigava 15 minuts (molt menys del que es triga ara si considerem l’estat del rodalies alguns dies en plena hora punta).

Ferrocarril i estació

La indústria

Aquesta industrialització va fer que es comencessin a construir un munt d’edificis per a aquest ús a tota la vila. Abans del tren ja hi havia unes 20 fàbriques, mentre que quatre anys després ja hi havia 46, i a finals de segle 142. La majoria eren fàbriques de teixits (can Real i Viñas Navarro), d’aliments (Anís del Mono i galetes de Pere Palay –la primera de l’estat-), de construcció (bòbiles, forns de calç i de guix), i d’indústria química (la Cros). L’industria badalonina va utilitzar la maquinària més moderna i va concentrar un important nombre de treballadors. Érem els “putos amos” com diria en Pep.

La indústria va ocupar les zones situades al voltant de “La Plana”. Seguint la trajectòria de l’eix format per la “Riera de Canyet” –Marti i Pujol-  i “la Plana del Corb”, la nova classe burgesa edificarà en aquests indrets les seves fàbriques i habitatges donant vida a una de les àrees més peculiars de la ciutat, semblant a l’Eixample de Barcelona.

L’arquitectura i l’estil que començava a despuntar a tota Europa, l’Art Nouveau, es va caracteritzar en algunes d’aquestes indústries com ara l’edifici de l’Anís del Mono. Us recomano una visita a aquesta fàbrica, tot un luxe d’edifici a la nostra ciutat.

Fàbrica Anis del Mono

Molts dels edificis d’aquesta època, sobretot les cases on vivien els propietaris o gerent de les empreses, es consideren ara patrimoni artístic. Algunes d’aquestes construccions són la Casa Pavillard, “Leon Le Prevost”, etc. com s’informa al post “Visc-a Badalona!” publicat el mes d’octubre.

La immigració dels pobles de la Catalunya del Nord i de les terres de l’Ebre van fer que es creés aquest augment de població. Degut a això es va construir un barri industrial proper a la línia ferrocarril (l’actual Progrés) i de fins i tot una parròquia, la de Sant Josep amb una seu original a la parròquia de la Divina Providència, molt coneguda per mi perquè vaig recórrer els passadissos de la parròquia i d’una antiga fàbrica al seu costat des de ben petit, doncs també era seu de la meva escola, fins els 12 anys.

L’urbanisme

El creixement demogràfica va obligar a plantejar els problemes urbanístics del poble i va fer evident la necessitat d’un pla urbanístic que racionalitzés l’expansió: calia resoldre el problema de les riuades que deixaven incomunicada la vila (imagineu quan puja els rius a Amèrica i veiem les imatges per la tele, en versió badalonina segle XIX); millorar les comunicacions amb Barcelona; la construcció d’edificis destinats a equipaments com ara el cementiri de Sant Crist, el Teatre Zorrilla, i d’altres que es van plantejar i que es van construir més tard com la Casa de la Vila i el Mercat Maignon; i per fi Badalona va veure la llum, és a dir, es va enllumenar la ciutat amb làmpades de gas.



Plànol Badalona 1878

Hi ha un procés d’ordenació del territori municipal, seguint les mateixes pautes d’una quadricula ortogonal. El 1882 es fa un plànol industrial i comercial de Badalona, i preveu l’extensió de la trama urbana sobre tota la plana de Badalona, és a dir, els terrenys plans i poc elevats d’aportació fluvial i marítima compresos entre els turons i les terrasses de peu de mont de la serralada de Marina i el mar. Pel nord-est, s’arriba fins al terme municipal de Montgat; pel sud-oest, en canvi, la retícula es perd a mig quilòmetre de Sant Adrià de Besòs. Cap al nord-oest, cap a la muntanya, el límit del Pla coincidiria amb l’actual autopista A-19.



Plànol Badalona 1882



Tot aquest creixement demogràfic i físic va fer que Badalona per fi rebés el nom de CIUTAT per part de la reina regent Maria Crisitna (si, si, la de la cançó), el juliol de 1897. I després d’això comencem amb una nova època, el segle XX, com ara la immigració d’altres indrets d’Espanya als anys 50 i 60 amb els consegüents barris dormitori, o els Jocs Olímipcs del 92 amb la incidència que va haver-hi a Badalona. Però d’això ja en parlarem en propers post,

Bones festes a tothom i bon any nou 2012! Que de ben segur serà un gran any, ja ho veureu.