Bon dia a tothom. Després de la gran acollida que va tenir el post visc-a badalona (gràcies a tots aquells que el varen llegir), em vaig recordar del meu Projecte de Fi de Carrera que tractava sobre la construcció d’un hotel a Badalona i el seu estudi de viabilitat, amb una part on es feia un repàs de la història de la construcció de la ciutat.
Actualment tothom coneix els principals carrers de la ciutat: on és l’Avinguda Martí i Pujol (la de l’estació pel que no son badalonins), el carrer de Mar (la de les tendes de roba), com és la Rambla (el passeig del costat la platja); les diferents artèries que la comuniquen amb Barcelona i Mataró, com ara la NII i les autopistes C-31 i la B-20, més coneguda com la del IKEA ; o bé les àrees verdes com el parc de Montigalà o el de ca l’Arnús.
Tots sabem que Badalona no és només el Centre o Dalt la Vila, de fet hi ha un total de 35 barris dividits en 8 districtes... buff, moltíssima gent.
 |
| Barris de Badalona |
Però perquè tot el que coneixem sigui com és, han fet falta molts anys, moltes obres civils, plans urbanístics diferents, etc.
Aquest post i els propers tractaran sobre la construcció de l’actual Badalona. Aquest en concret es centrarà la construcció fins l’expansió de la ciutat al segle XIX.
Com ja deia el post anterior, Badalona té un passat amb més de 2.000 anys d’història. Però la ciutat com a ciutat pròpiament dita té només 200 anys i escaigs.
Antecedents. La vila medieval. El Dalt de la Vila
La trama urbana neix a finals de segle X, havent tingut com a mirall l’estructura urbana de Baetulo, però des d’unes pautes contemporànies.
A l’inici de l’edat moderna Badalona, cap a 1553, era el nucli urbà entorn a Santa Maria més unes masies disperses pel territori, podent considerant-se 4 barris: Sagrera (el més urbanitzat amb 51 cases), Llefià amb 17, Canyet amb 18 i Pomar amb 19.
El barri de Sagrera estava situat al turó d’en Rosés, comprès entre la riera actual de Matamoros, la de Canyet , pel sud per la carretera Reial (línia actual de Francesc Layret) i pel Nord pel carrer de Dalt durant molts anys i pel Lladó a partir del s XVIII.
Dalt la Vila al segle XVIII
Dalt la Vila va començar a canvia arrel de l’enderroc de l’antiga església romànica de Santa Maria al 1759 i la construcció de la nova, que va acabar el 1779 (ei, només 20 anyets, res comparat amb la Sagrada Família de Barcelona...). Es van comprar cases i els patis del voltant a l’església per la ubicació de la nova, que va canviar la seva entrada cap a mar, on no hi havia edificis, amb la creació d’una plaça.
Al costat d’aquesta plaça es troba la Torre Vella , que ja es va comentar en el post anterior, on actualment es troba el col·legi Cultural, amb un portal renaixentista (dels pocs existents a Catalunya), i pertinents a la casa dels Santcliment, els antics senyors de Badalona.
 |
| Plaça de l'església al segle XX amb Torre Vella al costat |
Les construccions noves s’alineaven una al costat de l’altre, creant els camins d’entrada i sortida que passaran a ser els carrers actuals, amb la creació del carrer de Dalt, el carrer Lladó, el de les Eres (que resseguia els limits posteriors dels patis de les cases d’aquells carrers), el carrer de Barcelona. Les masies es dispersaven pel camí d’accés a la zona rural de Canyet que recorria l’antiga muralla romana (avui el carrer de Quintana Alta), seguia pel camí del Pas de la Guineu (on es troba el meu despatx) i pel carrer del Doctor Robert (ara tot tallat per una bellíssima autopista...)
Per l’altra banda de la Sagrera les cases es van anar edificant sobretot al llarg del carrer Fluvià conegut com la costa de l’Ullal o la costa del Mecu. Les masies s’anaven edificant a la zona del Torrent de la Font (actual riera Matamoros) com per exemple Can Solei, tot indicant el camí cap a Pomar.
També cal esmentar la construcció d’un aqüeducte que portava aigua a la Torre Vella , i que anava a través de la part baixa del carrer Fluvià, i que avui encara resta uns arcs a la plaça del davant del CAP que hi ha a President Companys, i que els podem tocar com si fos una pedra normal, pensant que data del segle XV.
Cap al mar passava d’igual manera, començaven els habitatges un al costat de l’altre, però predominaven algunes masies disperses amb camps de conreu i sobretot l’arenal, una zona de sorres. El camí cap a la platja seguia el recorregut del carrer de la Costa, continuava per Sant Anastasi i finalment pel carrer de Mar.
Arenal, l’eixample del segle XVIII
A Dalt la Vila, l’espai no sobrava, pel que es va començar a construir on abans hi havia patis, i van apareixer els culs-de-sac (los callejones sin salida), com ara el carreró del carre Fluvià (on anteriorment vivia).
A partir de la segona part del s XVIII es comença a edificar progressivament a la zona de l’arenal, el creixement més significatiu del poble.
El perill de les incursions pirates havia disminuït força, i l’activitat pesquera va créixer molt, cosa que va fer que aquesta zona comencés a créixer.
Es va començar a traspassar el límit de la riera de Canyet fins arribar a la riera d’en Folch (actual Martí i Pujol). Es va edificar la zona del camí de Barcelona (camí del Rector) i arribaren fins la ocupació del sorral entre Baix a Mar i Dalt la Vila, amb la carretera Reial , iniciant el carrer actual de la Creu (el del metro).
Tot i això, els desenvolupament d’edificacions es realitza al que actualment és el barri de Dalt la Vila.
La crescuda de l’economia i la demografia a la vila fa que l’edificació urbana poc a poc surti del nucli de Dalt la Vila, connecti amb el Baix a Mar i l’eix edificat del Camí Reial i s’estengui pel terrenys lliures entre aquell i la platja.
Els pescadors seran els habitants d’aquesta nova zona, però també corders i “les primeres manufactures tèxtils, i alguna de les primeres destil·leries d’aiguardent” –els antecessors de l’Anís del Mono-.
La primera zona d’habitatges del barri de Baix a Mar va ser la de la banda est del carrer de Mar, entre el carrer del Tei i el carrer de Sant Francesc de Paula.
Es va consolidar seguint les vies de comunicació ja existents: el camí al mar (carre de Mar) i el camí de la Granota a Montgat (Sant Pere). Molts terrenys pertanyien només a una família, però que poc a poc es van anar parcel·lant.
La trama resultant, segons una retícula ortogonal força endreçada, reclama l’existència d’algun instrument d’ordenació per ara desconegut. Ha nascut el Centre de Badalona, o més aviat, el seu avi.
Es va passar en 1553 de tenir 51 cases a dos segles després tenir un total de 187.
 |
| Arenal al segle XVIII |
Aquesta crescuda d’edificis no cregueu que es feia al tun-tun, ni per la cara, sino que ja aleshores es demanaven permisos per construri cases. A Dalt la Vila es pagava a l’Ajuntament per la concesió del terreny, i a la zona de l’Arenal es requeria el vistiplau de la Intendència que cobrava anualment un cens.
Els barris rurals
Els barris eren formats per masies disperses, moltes d’elles sent les antigues villae romanes, com ja es comentava al post visc-a badalona.
Les masies es trobaven situades prop de les rieres, a les zones on les aigües podien ser aprofitades, com també marcaven aquestes rieres els eixos de comunicació mar-muntanya.
Els nuclis es trobaven envoltats de grans zones de conreus i bosc, sobretot a muntanya i prop del riu Besòs.
Els canvis que es van produir a la zona de la Sagrera també es va produir a la vida rural, no tant en noves construccions, sinó més bé en un canvi en l’estructura de la masia i les seves dependències. Moltes masies formaven part de les propietats del bisbat o bé de classes benestants, cosa que feia que els masovers no fossin els propietaris dels mas.
Algunes de les cases es van reforçar amb torres de defensa per, com s’ha dit, les invasions dels pirates. D’altres van diferenciar els espais residencials dels estrictament agrícoles, amb sales àmplies al primer pis, capelles, jardins, etc.
A Pomar les masies eren edificades prop de la seva riera i més cap a mar a la riera de Canyadó. Es perllongaven on actualment hi ha el barri de Pomar de Dalt, Pomar, Les Guixeres fins arribar a Canyadó, amb un total de 13 cases l’any 1746.
Canyet es va anar consolidant també a l’entorn de la seva riera, on actualment ha perdurat el seu hàbitat rural. Per exemple, l’any passat vaig rehabilitar una masia al camí de ca l’Amigó. Les masies es perllongaven des de dalt del camí cap a Sant Jeroni de la Murtra, fins arribar a Dalt la Vila, pel que l’actual Bonavista i Bufalà, al voltant de l’Avinguda Martí Pujol, estaven plegats de masies, com ara la de Can Barriga.
 |
| Bufalà i les seves masies |
Llefià era el més extens, i es podien diferenciar tres grans àrees. La de la vall de la riera de Sant Jeroni que porta cap al torrent de Batllòria, i que dona lloc a l’actual riera de Sant Joan, amb masies com ara ca l’Alemany (enmig de la muntanya, i que des de l’autopista es pot observar mig derruïda, i on de petit jugava amb els cosins), fins arribar a l’actual Can Cabanyes. Aquesta extensió de terreny estava situada on actualment hi ha Montigalà, Lloreda i Nova Lloreda, amb 12 cases aleshores.
 |
| zona de riera de Sant Joan i masies |
L’altra àrea de Llefià era les valls orientades perpendicularment al mar, com ara la vall de Sistrells i la de Carcerenya , on hi ha la Torre Pallaresa. Aquesta
 |
| Sistrells i zona rural al segle XVIII |
Finalment la darrera àrea era la plana situada al davant de la serra d’en Mena i l’oest de la riera de Sant Joan, per sobre de l’actual carretera antiga de València, i que estava ple de masies. Aquesta zona estava plena d’aiguamolls, per això que s’anomena encara avui el Gorg, amb 21 cases tot i això.
 |
| Llefià i Gorg al segle XVIII |
Aquesta zona rural va creixer en 14 cases més que el cens de 1553.
Ja hem vist com va créixer l'encara poble de Badalona des de l’edat mitjana fins el final del segle XVIII, com es van anar creant els barris, les construccions de masies, la gran densitat que es va crear a Dalt la Vila, etc.
El proper post serà la Badalona del segle XIX, quan va donar un cop de puny sobre la taula reclamant una importància a Catalunya que fins ara se li havia negat. Però això és una altra història.
Per cert, parlant d’història. Us recomano el llibre Història de Badalona, de Joan Villarroya, editat pel museu de Badalona. Jo el tinc des de fa molts anys, però poder hi ha noves versions o fins i tot d’antigues al propi museu.
El meu nom és Oriol Aguilera, i si teniu qualsevol consulta tècnica o necessiteu d'un arquitecte tècnic, jo soc la vostra persona.
Per qualsevol cosa més, puseu-vos en contacte amb mi al correu oaguilera@apabcn.cat
bona feina d´investigació amic, et felicito.
ResponEliminaun capo :sunglasses-emoji:
ResponElimina