Barris de gratacels a Badalona

La ciutat de Badalona va rebre al segle XIX una primera onada de migració provinent del centre de Catalunya amb la Industrialització, i ja als anys 50 del segle passat una segona època de migració desde diverses regions d’Espanya. Això va suposar la creació de barris d’autoconstrucció, amb barraques i habitatges en condicions insalubres o estructuralment poc fiables des del principi.

Als anys 60 i principi dels 70 aquest creixement demogràfic es va multiplicar, i gràcies a això es varen projectar els barris perifèrics de Sant Roc, Pomar, Gorg i Lloreda entre d’altres, modificant el Pla Comarcal del 53 que qualificaven aquestes zones com a zona semi-intensiva o agrícola permanent, fins a convertir-les en el que actualment son: barris amb edificis de gran alçada on hi ha cabuda a molta població. El negoci està servit.

Aquests barris ja existien des del segle XVIII, tot i que era un conjunt de masies, però no va ser fins als anys 50 quan la construcció de barraques va augmentar la població en aquestes zones.
No només va succeir als barris perifèrics, sinó al mateix centre també es va construïr, com ara els blocs de la Quinta Elvira (on hi havia una masia amb molt d'encant que es va enderrocar per construir un conjunt de blocs de pisos), o al barri de Sant Crist on al voltant del carrer Coll i Pujol es varen començar a construir edificis. També en direcció a Montgat ens trobem amb els edificis de la Caixa al carrer Sant Bru, o els de Sant Jordi per exemple.

D'aquestes promocions algunes es varen fer amb capital privat, doncs ens trobem en una època de bona economia, i d'altres es varen fer amb operacions d'habitatge públic com ara els de Sant Jordi, Sant Roc, del Bruc a Bufalà i a Pomar entre d'altres. Això es notarà també en la qualitat dels edificis.
Algunes d'aquestes zones es varen idear per donar habitatge a tota aquella gent expropiada per la construcció de l'autopista A-19 que va creuar tota la ciutat.



Construcció de conjunt d'habitatges a Pomar [Badalona Recuerdos]



Construcció de gratacels 

Constructivament la construcció d’aquests nous edificis té una explicació: l’aparició del formigó armat com a material principal de l’estructura de l’edifici. Aquest material aconsegueix una resistència major a la que ofereixen els maons ceràmics (tot i que aquest material seguirà utilitzant-se conjuntament amb el formigó), pel que els edificis podien assolir més alçada i proporcionalment, més habitatges. A més, la industrialització dels materials de construcció farà que la qualitat d’aquests edificis millori, tot i que la mà d’obra no era del tot especialitzada.


Llefià [Arxiu històric de Llefià]



Lloreda. [Badalona Recuerdos]

 

Els edificis han canviat respecte els primers edificis de cases cós i els primers edificis de veïns. La tipologia d'edificis son aproximadament en totes les zones més o menys igual, amb un edifici de gran alçada (aproximadament de més de 4 plantes pis fins a altures de fins a 10 o més, tot variant) amb façanes que acostumaven a ser d'obra vista combinada amb panys d'arrebossat. Els balcons comencen a tenir presència a les façanes de l'edifici, i a l'interior un invent que ja existia feia molts anys però que no es va intoduir en massa fins aleshores: l'ascensor. Les cobertes deixaven de ser a dues aigues i per fi les podien donar un ús com ara per estendre roba o tenir accés a les antenes de les televisions.



Llefià [Arxiu històric de Llefià]



Llefià [Badalona Recuerdos]

 La majoria d'aquests barris es varen crear de cero pel que l'espai deixava projectar netament i construir edificis aïllats amb les quatre façanes vistes, mentre que en barris ja existents la demanda va fer que es deixés construir més alçada de la que en aquell moment es podia fer. Per això ens trobem en zones de la ciutat on a carrers es convinen edificis entre mitgeres baixos i de gran alçada, deixant vistes les mitgeres cosa que farà inconfunible el paisatge de Badalona.

Mà d'obra barata

Els immigrants es convertien en nous treballadors de la construcció sense coneixements extensos en vers aquest nou sector que va tenir el seu primer esclat en aquestes èpoques. Els nous immigrants venien del mon rural, eren forts i sobretot necessitaven de treball. La combinació era rodona per totes dues parts, una tenia una mà d'obra molt econòmica i l'altra tenia treball. Això avui en dia segueix passant...



Arxiu històric de Llefià

Tot això va trastocar els esquemes tradicionals d'aprenentatge, i per lo tant als procesos usuals de construir. Té com a finalització la especialització final dels procesos, pel que l'antic ofici de paleta passa a fragmentar-se en especialistes (enrajolats, pintors, enguixaires, regatistes, instal·ladors, etc).
Però no només va afectar als paletes, sinó que aquest boom va repercutir en els estudis. L'antic aparellador passa a tenir estudis universitaris i a formar part de la direcció facultativa. També gràcies al formigó armat entra en escena un nou especialista: el calculista d'estructures.


Tot això va fer que totes aquelles persones que venien a la ciutat s’hi podien romandre a viure, la ciutat creixia a mida que creixia la població o bé al inrevés. Tenim com a resultat una ciutat plena de treballadors i treballadores que ajudaran a que la nostra ciutat vagi creixent.

Per aquells que vulguin veure fotografies d'arxiu d'aquestes èpoques del barri de Llefià, existeix un web de l'Arxiu històric de Llefià. Estic segur que us agradarà.

Habitatges i barris d'autoconstrucció a Badalona

El títol del post sembla un joc de Lego amb possibilitats de construir-se casa pròpia fàcilment... Res més fora de la realitat, doncs cap als anys 50-60 es varen crear barriades senceres amb edificis autoconstruits a Badalona.

I perquè d'aquesta situació constructiva?

A partir dels anys 50 té succés la segona gran ona migratòria a la ciutat, després de la soferta a la època Industrial. En un principi varen anar a parar a la perifèria de Barcelona (Montjuïch, Clot, Trinitat, Vallvidrera, etc) i posteriorment als pobles del voltant: Sant Boi, Santa Coloma (Fondo i Singuerlin), Montgat i Badalona. Ja abans de la Guerra Civil els barris perifèrics de Bufalà i La Salut existien (al segle XVIII), i es varen multiplicar en els terrenys del seu voltant com son el Llefià, Fondo, Sistrells, Sant Crist. Es van realitzar operacions de compra-venda de terrenys sense infraestructura, sent el cas més important La Balsa, a Lloreda.

Barriada de La Salut. [imatge de Badalona Recuerdos]



Barriada de Sistrells al peu del Turó del Caritg [imatge de Badalona Recuerdos]

La Balsa

La Balsa, per posar un exemple, és el barri on va arribar la meva família provinent d'Andalusía, i va ser el destí de molts emigrants d'altres regions d'Espanya (sobretot del sud), i també el lloc on alguns catalans van trobar una solució a la seva feble economia. Em sona molt aquesta situació...

Els terrenys no estaven aptes per la urbanització, i fins i tot els compradors havien de fer-se càrrec dels serveis d'aigua i llum durant els primers temps. Cap promotor no invertiria en aquestes condicions, i per això varen ser els propis compradors els que es varen construir al seu mode el seu propi habitatge.


Calderón de la Barca (la Salud) en plena construcció d'alguns edificis [imatge de Badalona Recuerdos]

 Per això veiem molts edificis d'una sola planta o bé de planta baixa i un pis en aquesta zona, o en els altres barris de les mateixes característiques, quan la industria de la construcció anava tant avançada que es podien construir moltes més plantes pis, retrocedint constructivament respecte les cases cós, el període del modernisme i el desenvolupament cap als anys 30.


Avinguda Catalunya amb Rambla Sant Joan (la Balsa) [imatge de Badalona Recuerdos]



Sant Hilari de Sacalm amb Av. Caritg (la Balsa) [imatge de Badalona Recuerdos]

 Com podeu imaginar, aquestes barraques o edificis d'autoconstrucció avui en dia no passarien el certificat de cèdula d'habitabilitat. És un fet casual, o no, però les cèdules d'habitabilitat les va crear el govern franquista l'any 1940 justament acabada la Guerra Civil com a mesures higièniques en els habitatges quan molts d'ells es trobaven en condicions poc habitables després de tants bombardejos i en plena època de misèries.

No va ser fins la dècada dels 60 quan es varen construir les clavegueres, les voreres i l'asfaltat d'alguns carrers.

Els propietaris es varen ajuntar per fer una Junta de veïns i varen pressionar a l'Ajuntament per què els concedís llicència d'obres quan ja estaven mig construïdes...

Sistrells. Data d'obligació d'enderroc [imatge de Badalona Recuerdos]

Tot i que va haver un període en que l'Ajuntament lluny de concedir les llicencies varen decretar l'enderroc d'alguns habitatges.

Començava així una nova situació especulativa: els propietaris dels terrenys agrícoles venien il·legalment parcel·les no urbanitzables per què la gent es construís els seus habitatges com volgués, traient molta més rentabilitat per aquells terrenys que per les rendes dels terrenys rústics.

L'urbanisme
L'any 1953 es va aprovar el Plan Comarcal de Ordenanza Urbana de Barcelona y su zona de Influencia, el qual dona les premisses urbanístiques a Barcelona i pobles del seu voltant (Badalona entre ells) per poder connectar Barcelona amb aquestes ciutats, i poder aconseguir un teixit urbà uniforme. Aquest Pla Comarcal es podia modificar en Plans Parcials segons les zones.

A Espanya es va crear el Plan Nacional de Vivienda l'any 1955 orientat a la producció massiva d'habitatges per rendes baixes, amb la posterior creació del Ministerio de Vivienda.

Tot això va fer que l'any 1956 sortís la Ley del Suelo que modifica el dret urbanístic espanyol que fins aleshores deixava molt que desitjar.

Amb totes aquestes premisses Badalona comença un canvi que modificarà tota la ciutat abans coneguda, amb la creació de grans i nous barris d'habitatges. Entra a la època del desarrollismo i al primer boom immobiliari que va sofrir la ciutat...

Abans d'acabar voldria agrair a Badalona Recuerdos la seva col·laboració aportant fotografies per donar un suport gràfic a aquest post. Us convido a veure el seu blog i la pàgina de facebook

La guerra civil va passar per Badalona

Hola a tothom. Feia temps que no parlàvem de la construcció de Badalona i la seva història.

En els darrers post parlàvem sobre l'entrada de la ciutat al segle XX, a la seva primera etapa amb el modernisme i els edificis més emblemàtics. També de com van desenvolupar-se els edificis des de les cases cós, amb edificacions de planta baixa i una planta pis, fins a edificis de més plantes gràcies a la industrialització dels processos i materials de construcció en plena època Industrial. En última instància ens varem quedar a l'entrada de l'any 1936...

Tothom sap què va passar durant els següents tres anys, i no cal entrar en èpoques obscures i de vergonyes. Però la gent sap com va afectar això a la construcció de la ciutat? I al desenvolupament dels edificis? Intentarem explicar què va canviar amb el pas de la guerra civil per Badalona...

Primerament cal comunicar que el Pla Fradera va ser aprovat el mateix any 36. Es tracta d'un pla ideat l'any 1930 en època de la dictadura de Primo de Rivera, i que ha estat el pla que sense adonar-nos s'ha seguit en la urbanització de la ciutat. Va ser contradictori que un Pla pensat en plena dictadura va ser aprovat pel govern republicà. Tot i això, després de la fi de la Guerra Civil el pla va quedar en l'oblit.

Durant la guerra una part de Badalona, com ara la zona del Progrés va quedar bombardejada (per italians a més), molt probablement pel seu caracter industrial, cosa que va provocar l'ensorrament de les cases dels treballadors.





Badalona i les zones bombardejades [ref. Història de Badalona. Joan Villaroya. Museu de Badalona, monografies badalonines 16]

 Durant la Guerra la ciutat no va pujar gaire de població d'uns 48.000 a uns 48.500 en tres anys, cosa que comparant amb l'augment demogràfic fet durant èpoques anteriors va ser una aturada. Això feia que la ciutat no creixés tant ràpidament com ho va fer a finals del segle XIX i principis del XX.

Tot i que el poc augment de població no va anar lligat amb el creixement metropolità, pel que als barris perimetrals al centre van començar a construir-se barraques i habitatges precaris com ara a la Salut i Sistrells, al voltant de les cases paials tradicionals, com les que varem esmentar al primer post visc-a Badalona!

Cal esmentar també que els guanyadors de la guerra vàren aprofitar durant els primers anys del Franquisme l'urbanisme i l'arquitectura per publicitar i donar propaganda de la ideologia dels falangistes. Els titols son el millor de tot, com per exemple un que diu "reforma para arreglar los desperfectos causados en la playa durante el período marxista... aprobada en sesión tal día del corriente Año de la Victoria". D'altres, son les pròpies obres les que tenen l'acudit, com ara el "Monumento a los Caídos, mayo de 1939, año de la Victoria". Sense paraules...



 [ref. Història de Badalona. Joan Villaroya. Museu de Badalona, monografies badalonines 16]



Afectació a la construcció

Tal i com hem explicat al post anterior de març, durant la industrialització i des dels anys 1860 a 1920 es va implantar massivament el ferro i els perfils laminars. Però amb l'arribada de la guerra es va deixar d'utilitzar el ferro. Fins i tot varen publicar un Decret que penalitzava l'ús del ferro a les obres, cosa que en aquell moment era un material bàsic per fer bigues, pilars, baranes, etc.

Això va afavorir per la creació de ceràmica armada, formigó comprimit i la creació del formigó armat, material que es va començar a construir massivament cap als anys 60, però que va començar a introduir-se en forma de corretges (zunchos) perimetrals.

Això ens porta a edificis amb menys qualitat, i de fet, tornen a fer-se construccions molt més humils i fins i tot de menys alçada. L'estil arquitectònic mor, i durant anys la funcionalitat es fa palesa a les construccions, sense parlar dels habitatges d'autoconstrucció.

Tot i que si que hi va haver un estil utilitzat freqüentment en tots aquells Monuments i edificis públics construïts durant aquesta època. Es tracta de l'Herrerià o millor dit el Neo-Herrerià, un estil que parteix de la base de l'estil que es va posar de moda cap al segle XVI amb el reignat de Felip II i que al centre de la península va ser molt freqüent durant l'edat dorada pels espanyols, per això el van "ressucitar", per què ens n'adonguessim de qui manava aquí.

Ens trobem a una època en que la ciutat ha sortit d'una guerra civil, els guanyadors ençalsen a cada obra la seva victòria, i la situació econòmica de la gent no permet que la construcció de la ciutat segueixi per bon camí.

Arribarà la dècada dels anys 50 i la immigració provinent de diverses regions d'Espanya farà que la ciutat creixi a gran ritme a la perifèria. Però això serà en un proper post.

Molta sort a tothom i espero que acabin bé aquestes festes de Maig. Ah, aprofito per donar les gràcies als companys de la immobliària Keli que han fet una publicació sobre mi a l'apartat Receptes d'exit a la seva pàgina web. Us l'adjunto per si voleu donar un cop d'ull. http://www.keli.es/?p=236