Molt bones a tots i totes. En aquest post parlarem de la Badalona dels anys 90, com va canviar i com va anar agafant la forma final que ja coneixem tots i totes.
Durant els posts anteriors hem vist com la ciutat ha anat creixent durant tots aquests segles, al principi fins al segle XVIII, al segle XIX amb la Industrialització i el seu Eixample, i al segle XX amb l'entrada del modernisme a la ciutat, les primeres dècades, després de la guerra civil, els anys 50 i 60 amb la immigració, els finals dels 60 i 70, i finalment els anys 80 amb l'arribada dels equipaments necessaris de la ciutat. Totes aquestes èpoques van ser fonamentals i varen aportar els seus trets característics per la configuració final de Badalona.
I per fi arribem als anys 90, una època en que la ciutat agafa renom internacional. Badalona és olímpica. Bé, no del tot, però és la subseu de les proves de basquetbol. Qui imaginaria als anys 60 o 80 que els millors jugadors del mon i poder el millor equip de la història jugarien a la nostra terra? Ningú, segur. Doncs si, en Jordan, Bird, Magic Johnson i molts més van estar a la ciutat jugant.
Però perquè això fos possible la ciutat havia de reinventar-se i emprendre decisions com ara posar-s'hi amb un tema que s'arrossegava feia temps com ara Montigalà, les connexions viàries, etc.
La ciutat necessitava que la seva comunicació interior i amb l'exterior millorés. Per això es va construir el segon cinturó (l'autopista B-20) i es va millorar la xarxa interna, així com els laterals de l'autopista -tot i que no ho varen fer del tot donat que encara hi ha trams que s'ha de fer mil voltes per seguir el lateral...-. Això permetia l'entrada a la ciutat d'una millor manera, tant pels habitants que treballaven a Barcelona i Maresme (cada cop més) com pels habitants d'aquestes zones per la visita de Badalona.
Una altra necessitat era donar cabuda a les Industries i Naus que es trobaven a la zona del Front Marítim i del Centre. Moltes empreses d'aquest sector varen tancar als anys 70, i les que que quedaven eren mitjanes i petites empreses. El motiu del seu trasllat era la recuperació del Front Marítim per part de l'Ajuntament. En anys anteriors es va guanyar fins a 30m de platja per abocament de sorra, i el negoci de la platja no es podia perdre. Per això es va decidir recuperar i fer arranjaments, com ara el Passeig Marítim que partia de Montgat fins la zona del Club Nàutic. A banda d'això es varen expropiar també habitatges a aquestes zones.
On traslladar tot això? Doncs a un lloc on no hi hagués res: Montigalà. Es va haver de urbanitzar terrenys (recordo passejar per aquella zona amb els pares i avis i sentir-me a la muntanya, cosa que actualment em passa quan vaig al que encara resta de muntanya per sobre la B-20). La nova zona de Bufalà i Batllòria es va començar a urbanitzar també en aquests temps. Es varen traslladar moltes Industries a aquesta zona i també grans empreses varen establir Badalona com a lloc per a ubicar les seves Macro-tendes, com ara Ikea, Decathlon, Aki (ara leroy merlin), etc. I per donar encara més vida a aquesta zona es va crear un centre comercial. El primer de Badalona, el CC Montigalà, o més ben conegut com el Continente (nom de l'hipermercat que hi havia dins i que ara és el Carrefour). Tot i les protestes veïnals i dels col·lectius de comerciants de la ciutat, amb múltiples manifestacions, al final es va construir. A banda d'això també es varen construir molts habitatges. Eren els habitatges on viurien durant els JJOO del 92 els periodistes. Badalona amb una vila olímpica periodística... I ara que els fan fora de Badalona comunicació. En fi.
I finalment, el punt més alt de tota aquesta època. La construcció del pavelló olímpic. Empesos per l'alegria de la designació com a subseu dels millors JJOO de la història, l'Ajuntament va ampliar els seus pressupostos per tenir prou finançament per poder construir-ho. Aquest edifici, ja de per si ben important (va guanya el premi d'arquitectura Mies Van der Rohe) va provocar canvis i millora de la zona. Primerament va suposar l'endorrocament del canòdrom que hi havia, i posteriorment va permetre urbanitzar la zona que es trobava buida.
Van haver-hi projectes que no van prosperar del tot, com ara el Port esportiu i pesquer. Bé per manca d'acord, que si el volem al sud o si el volem al nord, o bé per manca de temps. L'expropiació és una eina molt lenta. I no va estar a temps per la fita olímpica.
A part d'aquestes grans obres, la ciutat va aprofitar i va començar a modernitzar-se. Els equipaments varen anar arribant amb nous poliesportius i biblioteques, o el nou teatre Zorrilla.
El sector de la construcció va començar a revifar de nou gràcies als JJOO, després d'haver decaigut estrepitosament després de la meitat dels anys 70. Una dada: l'any 1973 es van construir uns 5000 habitatges, el 1976 uns 2000. L'any següent uns 400... I així va durar fins el final de la decada dels vuitant quan varen designar Ciutat Olímpica a La ville de... Barcelone.
En el proper post parlarem del nou boom de la construcció, la urbanització definitiva de nous espais de la ciutat, del Port i molt més. Badalona entra en un nou mil·leni. Espero que us hagi agradat.
Per qualsevol dubte, poseu-vos en contacte amb nosaltres a oaguilera@apabcn.cat
