Barris de gratacels a Badalona

La ciutat de Badalona va rebre al segle XIX una primera onada de migració provinent del centre de Catalunya amb la Industrialització, i ja als anys 50 del segle passat una segona època de migració desde diverses regions d’Espanya. Això va suposar la creació de barris d’autoconstrucció, amb barraques i habitatges en condicions insalubres o estructuralment poc fiables des del principi.

Als anys 60 i principi dels 70 aquest creixement demogràfic es va multiplicar, i gràcies a això es varen projectar els barris perifèrics de Sant Roc, Pomar, Gorg i Lloreda entre d’altres, modificant el Pla Comarcal del 53 que qualificaven aquestes zones com a zona semi-intensiva o agrícola permanent, fins a convertir-les en el que actualment son: barris amb edificis de gran alçada on hi ha cabuda a molta població. El negoci està servit.

Aquests barris ja existien des del segle XVIII, tot i que era un conjunt de masies, però no va ser fins als anys 50 quan la construcció de barraques va augmentar la població en aquestes zones.
No només va succeir als barris perifèrics, sinó al mateix centre també es va construïr, com ara els blocs de la Quinta Elvira (on hi havia una masia amb molt d'encant que es va enderrocar per construir un conjunt de blocs de pisos), o al barri de Sant Crist on al voltant del carrer Coll i Pujol es varen començar a construir edificis. També en direcció a Montgat ens trobem amb els edificis de la Caixa al carrer Sant Bru, o els de Sant Jordi per exemple.

D'aquestes promocions algunes es varen fer amb capital privat, doncs ens trobem en una època de bona economia, i d'altres es varen fer amb operacions d'habitatge públic com ara els de Sant Jordi, Sant Roc, del Bruc a Bufalà i a Pomar entre d'altres. Això es notarà també en la qualitat dels edificis.
Algunes d'aquestes zones es varen idear per donar habitatge a tota aquella gent expropiada per la construcció de l'autopista A-19 que va creuar tota la ciutat.



Construcció de conjunt d'habitatges a Pomar [Badalona Recuerdos]



Construcció de gratacels 

Constructivament la construcció d’aquests nous edificis té una explicació: l’aparició del formigó armat com a material principal de l’estructura de l’edifici. Aquest material aconsegueix una resistència major a la que ofereixen els maons ceràmics (tot i que aquest material seguirà utilitzant-se conjuntament amb el formigó), pel que els edificis podien assolir més alçada i proporcionalment, més habitatges. A més, la industrialització dels materials de construcció farà que la qualitat d’aquests edificis millori, tot i que la mà d’obra no era del tot especialitzada.


Llefià [Arxiu històric de Llefià]



Lloreda. [Badalona Recuerdos]

 

Els edificis han canviat respecte els primers edificis de cases cós i els primers edificis de veïns. La tipologia d'edificis son aproximadament en totes les zones més o menys igual, amb un edifici de gran alçada (aproximadament de més de 4 plantes pis fins a altures de fins a 10 o més, tot variant) amb façanes que acostumaven a ser d'obra vista combinada amb panys d'arrebossat. Els balcons comencen a tenir presència a les façanes de l'edifici, i a l'interior un invent que ja existia feia molts anys però que no es va intoduir en massa fins aleshores: l'ascensor. Les cobertes deixaven de ser a dues aigues i per fi les podien donar un ús com ara per estendre roba o tenir accés a les antenes de les televisions.



Llefià [Arxiu històric de Llefià]



Llefià [Badalona Recuerdos]

 La majoria d'aquests barris es varen crear de cero pel que l'espai deixava projectar netament i construir edificis aïllats amb les quatre façanes vistes, mentre que en barris ja existents la demanda va fer que es deixés construir més alçada de la que en aquell moment es podia fer. Per això ens trobem en zones de la ciutat on a carrers es convinen edificis entre mitgeres baixos i de gran alçada, deixant vistes les mitgeres cosa que farà inconfunible el paisatge de Badalona.

Mà d'obra barata

Els immigrants es convertien en nous treballadors de la construcció sense coneixements extensos en vers aquest nou sector que va tenir el seu primer esclat en aquestes èpoques. Els nous immigrants venien del mon rural, eren forts i sobretot necessitaven de treball. La combinació era rodona per totes dues parts, una tenia una mà d'obra molt econòmica i l'altra tenia treball. Això avui en dia segueix passant...



Arxiu històric de Llefià

Tot això va trastocar els esquemes tradicionals d'aprenentatge, i per lo tant als procesos usuals de construir. Té com a finalització la especialització final dels procesos, pel que l'antic ofici de paleta passa a fragmentar-se en especialistes (enrajolats, pintors, enguixaires, regatistes, instal·ladors, etc).
Però no només va afectar als paletes, sinó que aquest boom va repercutir en els estudis. L'antic aparellador passa a tenir estudis universitaris i a formar part de la direcció facultativa. També gràcies al formigó armat entra en escena un nou especialista: el calculista d'estructures.


Tot això va fer que totes aquelles persones que venien a la ciutat s’hi podien romandre a viure, la ciutat creixia a mida que creixia la població o bé al inrevés. Tenim com a resultat una ciutat plena de treballadors i treballadores que ajudaran a que la nostra ciutat vagi creixent.

Per aquells que vulguin veure fotografies d'arxiu d'aquestes èpoques del barri de Llefià, existeix un web de l'Arxiu històric de Llefià. Estic segur que us agradarà.

Habitatges i barris d'autoconstrucció a Badalona

El títol del post sembla un joc de Lego amb possibilitats de construir-se casa pròpia fàcilment... Res més fora de la realitat, doncs cap als anys 50-60 es varen crear barriades senceres amb edificis autoconstruits a Badalona.

I perquè d'aquesta situació constructiva?

A partir dels anys 50 té succés la segona gran ona migratòria a la ciutat, després de la soferta a la època Industrial. En un principi varen anar a parar a la perifèria de Barcelona (Montjuïch, Clot, Trinitat, Vallvidrera, etc) i posteriorment als pobles del voltant: Sant Boi, Santa Coloma (Fondo i Singuerlin), Montgat i Badalona. Ja abans de la Guerra Civil els barris perifèrics de Bufalà i La Salut existien (al segle XVIII), i es varen multiplicar en els terrenys del seu voltant com son el Llefià, Fondo, Sistrells, Sant Crist. Es van realitzar operacions de compra-venda de terrenys sense infraestructura, sent el cas més important La Balsa, a Lloreda.

Barriada de La Salut. [imatge de Badalona Recuerdos]



Barriada de Sistrells al peu del Turó del Caritg [imatge de Badalona Recuerdos]

La Balsa

La Balsa, per posar un exemple, és el barri on va arribar la meva família provinent d'Andalusía, i va ser el destí de molts emigrants d'altres regions d'Espanya (sobretot del sud), i també el lloc on alguns catalans van trobar una solució a la seva feble economia. Em sona molt aquesta situació...

Els terrenys no estaven aptes per la urbanització, i fins i tot els compradors havien de fer-se càrrec dels serveis d'aigua i llum durant els primers temps. Cap promotor no invertiria en aquestes condicions, i per això varen ser els propis compradors els que es varen construir al seu mode el seu propi habitatge.


Calderón de la Barca (la Salud) en plena construcció d'alguns edificis [imatge de Badalona Recuerdos]

 Per això veiem molts edificis d'una sola planta o bé de planta baixa i un pis en aquesta zona, o en els altres barris de les mateixes característiques, quan la industria de la construcció anava tant avançada que es podien construir moltes més plantes pis, retrocedint constructivament respecte les cases cós, el període del modernisme i el desenvolupament cap als anys 30.


Avinguda Catalunya amb Rambla Sant Joan (la Balsa) [imatge de Badalona Recuerdos]



Sant Hilari de Sacalm amb Av. Caritg (la Balsa) [imatge de Badalona Recuerdos]

 Com podeu imaginar, aquestes barraques o edificis d'autoconstrucció avui en dia no passarien el certificat de cèdula d'habitabilitat. És un fet casual, o no, però les cèdules d'habitabilitat les va crear el govern franquista l'any 1940 justament acabada la Guerra Civil com a mesures higièniques en els habitatges quan molts d'ells es trobaven en condicions poc habitables després de tants bombardejos i en plena època de misèries.

No va ser fins la dècada dels 60 quan es varen construir les clavegueres, les voreres i l'asfaltat d'alguns carrers.

Els propietaris es varen ajuntar per fer una Junta de veïns i varen pressionar a l'Ajuntament per què els concedís llicència d'obres quan ja estaven mig construïdes...

Sistrells. Data d'obligació d'enderroc [imatge de Badalona Recuerdos]

Tot i que va haver un període en que l'Ajuntament lluny de concedir les llicencies varen decretar l'enderroc d'alguns habitatges.

Començava així una nova situació especulativa: els propietaris dels terrenys agrícoles venien il·legalment parcel·les no urbanitzables per què la gent es construís els seus habitatges com volgués, traient molta més rentabilitat per aquells terrenys que per les rendes dels terrenys rústics.

L'urbanisme
L'any 1953 es va aprovar el Plan Comarcal de Ordenanza Urbana de Barcelona y su zona de Influencia, el qual dona les premisses urbanístiques a Barcelona i pobles del seu voltant (Badalona entre ells) per poder connectar Barcelona amb aquestes ciutats, i poder aconseguir un teixit urbà uniforme. Aquest Pla Comarcal es podia modificar en Plans Parcials segons les zones.

A Espanya es va crear el Plan Nacional de Vivienda l'any 1955 orientat a la producció massiva d'habitatges per rendes baixes, amb la posterior creació del Ministerio de Vivienda.

Tot això va fer que l'any 1956 sortís la Ley del Suelo que modifica el dret urbanístic espanyol que fins aleshores deixava molt que desitjar.

Amb totes aquestes premisses Badalona comença un canvi que modificarà tota la ciutat abans coneguda, amb la creació de grans i nous barris d'habitatges. Entra a la època del desarrollismo i al primer boom immobiliari que va sofrir la ciutat...

Abans d'acabar voldria agrair a Badalona Recuerdos la seva col·laboració aportant fotografies per donar un suport gràfic a aquest post. Us convido a veure el seu blog i la pàgina de facebook

La construcció de Badalona. El poble al segle XVIII

Bon dia a tothom. Després de la gran acollida que va tenir el post visc-a badalona (gràcies a tots aquells que el varen llegir), em vaig recordar del meu Projecte de Fi de Carrera que tractava sobre la construcció d’un hotel a Badalona i el seu estudi de viabilitat, amb una part on es feia un repàs de la història de la construcció de la ciutat.

Actualment tothom coneix els principals carrers de la ciutat: on és l’Avinguda Martí i Pujol (la de l’estació pel que no son badalonins), el carrer de Mar (la de les tendes de roba), com és la Rambla (el passeig del costat la platja); les diferents artèries que la comuniquen amb Barcelona i Mataró, com ara la NII i les autopistes C-31 i la B-20, més coneguda com la del IKEA; o bé les àrees verdes com el parc de Montigalà o el de ca l’Arnús.

Tots sabem que Badalona no és només el Centre o Dalt la Vila, de fet hi ha un total de 35 barris dividits en 8 districtes... buff, moltíssima gent.

Barris de Badalona

Però perquè tot el que coneixem sigui com és, han fet falta molts anys, moltes obres civils, plans urbanístics diferents, etc.

Aquest post i els propers tractaran sobre la construcció de l’actual Badalona. Aquest en concret es centrarà la construcció fins l’expansió de la ciutat al segle XIX.

Com ja deia el post anterior, Badalona té un passat amb més de 2.000 anys d’història. Però la ciutat com a ciutat pròpiament dita té només 200 anys i escaigs.

Antecedents. La vila medieval. El Dalt de la Vila

La trama urbana neix a finals de segle X, havent tingut com a mirall l’estructura urbana de Baetulo, però des d’unes pautes contemporànies.

A l’inici de l’edat moderna Badalona, cap a 1553, era el nucli urbà entorn a Santa Maria més unes masies disperses pel territori, podent considerant-se 4 barris: Sagrera (el més urbanitzat amb 51 cases), Llefià amb 17, Canyet amb 18 i Pomar amb 19.

El barri de Sagrera estava situat al turó d’en Rosés, comprès entre la riera actual de Matamoros, la de Canyet, pel sud per la carretera Reial (línia actual de Francesc Layret) i pel Nord pel carrer de Dalt durant molts anys i pel Lladó a partir del s XVIII.

Dalt la Vila al segle XVIII

Dalt la Vila va començar a canvia arrel de l’enderroc de l’antiga església romànica de Santa Maria al 1759 i la construcció de la nova, que va acabar el 1779 (ei, només 20 anyets, res comparat amb la Sagrada Família de Barcelona...). Es van comprar cases i els patis del voltant a l’església per la ubicació de la nova, que va canviar la seva entrada cap a mar, on no hi havia edificis, amb la creació d’una plaça.

Al costat d’aquesta plaça es troba la Torre Vella, que ja es va comentar en el post anterior, on actualment es troba el col·legi Cultural, amb un portal renaixentista (dels pocs existents a Catalunya), i pertinents a la casa dels Santcliment, els antics senyors de Badalona.



Plaça de l'església al segle XX amb Torre Vella al costat



Les construccions noves s’alineaven una al costat de l’altre, creant els camins d’entrada i sortida que passaran a ser els carrers actuals, amb la creació del carrer de Dalt, el carrer Lladó, el de les Eres (que resseguia els limits posteriors dels patis de les cases d’aquells carrers), el carrer de Barcelona. Les masies es dispersaven pel camí d’accés a la zona rural de Canyet que recorria l’antiga muralla romana (avui el carrer de Quintana Alta), seguia pel camí del Pas de la Guineu (on es troba el meu despatx) i pel carrer del Doctor Robert (ara tot tallat per una bellíssima autopista...)

Per l’altra banda de la Sagrera les cases es van anar edificant sobretot al llarg del carrer Fluvià conegut com la costa de l’Ullal o la costa del Mecu. Les masies s’anaven edificant a la zona del Torrent de la Font (actual riera Matamoros) com per exemple Can Solei, tot indicant el camí cap a Pomar.

També cal esmentar la construcció d’un aqüeducte que portava aigua a la Torre Vella, i que anava a través de la part baixa del carrer Fluvià, i que avui encara resta uns arcs a la plaça del davant del CAP que hi ha a President Companys, i que els podem tocar com si fos una pedra normal, pensant que data del segle XV.

Cap al mar passava d’igual manera, començaven els habitatges un al costat de l’altre, però predominaven algunes masies disperses amb camps de conreu i sobretot l’arenal, una zona de sorres. El camí cap a la platja seguia el recorregut del carrer de la Costa, continuava per Sant Anastasi i finalment pel carrer de Mar.

Arenal, l’eixample del segle XVIII

A Dalt la Vila, l’espai no sobrava, pel que es va començar a construir on abans hi havia patis, i van apareixer els culs-de-sac (los callejones sin salida), com ara el carreró del carre Fluvià (on anteriorment vivia).

A partir de la segona part del s XVIII es comença a edificar progressivament a la zona de l’arenal, el creixement més significatiu del poble.

El perill de les incursions pirates havia disminuït força, i l’activitat pesquera va créixer molt, cosa que va fer que aquesta zona comencés a créixer.

Es va començar a traspassar el límit de la riera de Canyet fins arribar a la riera d’en Folch (actual Martí i Pujol). Es va edificar la zona del camí de Barcelona (camí del Rector) i arribaren fins la ocupació del sorral entre Baix a Mar i Dalt la Vila, amb la carretera Reial, iniciant el carrer actual de la Creu (el del metro).

Tot i això, els desenvolupament d’edificacions es realitza al que actualment és el barri de Dalt la Vila.

La crescuda de l’economia i la demografia a la vila fa que l’edificació urbana poc a poc surti del nucli de Dalt la Vila, connecti amb el Baix a Mar i l’eix edificat del Camí Reial i s’estengui pel terrenys lliures entre aquell i la platja.

Els pescadors seran els habitants d’aquesta nova zona, però també corders i “les primeres manufactures tèxtils, i alguna de les primeres destil·leries d’aiguardent” –els antecessors de l’Anís del Mono-.

La primera zona d’habitatges del barri de Baix a Mar va ser la de la banda est del carrer de Mar, entre el carrer del Tei i el carrer de Sant Francesc de Paula.

Es va consolidar seguint les vies de comunicació ja existents: el camí al mar (carre de Mar) i el camí de la Granota a Montgat (Sant Pere). Molts terrenys pertanyien només a una família, però que poc a poc es van anar parcel·lant.

La trama resultant, segons una retícula ortogonal força endreçada, reclama l’existència d’algun instrument d’ordenació per ara desconegut. Ha nascut el Centre de Badalona, o més aviat, el seu avi.

Es va passar en 1553 de tenir 51 cases a dos segles després tenir un total de 187.



Arenal al segle XVIII



Aquesta crescuda d’edificis no cregueu que es feia al tun-tun, ni per la cara, sino que ja aleshores es demanaven permisos per construri cases. A Dalt la Vila es pagava a l’Ajuntament per la concesió del terreny, i a la zona de l’Arenal es requeria el vistiplau de la Intendència que cobrava anualment un cens.

Els barris rurals

Els barris eren formats per masies disperses, moltes d’elles sent les antigues villae romanes, com ja es comentava al post visc-a badalona.

Les masies es trobaven situades prop de les rieres, a les zones on les aigües podien ser aprofitades, com també marcaven aquestes rieres els eixos de comunicació mar-muntanya.

Els nuclis es trobaven envoltats de grans zones de conreus i bosc, sobretot a muntanya i prop del riu Besòs.

Els canvis que es van produir a la zona de la Sagrera també es va produir a la vida rural, no tant en noves construccions, sinó més bé en un canvi en l’estructura de la masia i les seves dependències. Moltes masies formaven part de les propietats del bisbat o bé de classes benestants, cosa que feia que els masovers no fossin els propietaris dels mas.

Algunes de les cases es van reforçar amb torres de defensa per, com s’ha dit, les invasions dels pirates. D’altres van diferenciar els espais residencials dels estrictament agrícoles, amb sales àmplies al primer pis, capelles, jardins, etc.

A Pomar les masies eren edificades prop de la seva riera i més cap a mar a la riera de Canyadó. Es perllongaven on actualment hi ha el barri de Pomar de Dalt, Pomar, Les Guixeres fins arribar a Canyadó, amb un total de 13 cases l’any 1746.

Canyet es va anar consolidant també a l’entorn de la seva riera, on actualment ha perdurat el seu hàbitat rural. Per exemple, l’any passat vaig rehabilitar una masia al camí de ca l’Amigó. Les masies es perllongaven des de dalt del camí cap a Sant Jeroni de la Murtra, fins arribar a Dalt la Vila, pel que l’actual Bonavista i Bufalà, al voltant de l’Avinguda Martí Pujol, estaven plegats de masies, com ara la de Can Barriga. En aquest barri per aquelles èpoques hi havia 31 cases.



Bufalà i les seves masies



Llefià era el més extens, i es podien diferenciar tres grans àrees. La de la vall de la riera de Sant Jeroni que porta cap al torrent de Batllòria, i que dona lloc a l’actual riera de Sant Joan, amb masies com ara ca l’Alemany (enmig de la muntanya, i que des de l’autopista es pot observar mig derruïda, i on de petit jugava amb els cosins), fins arribar a l’actual Can Cabanyes. Aquesta extensió de terreny estava situada on actualment hi ha Montigalà, Lloreda i Nova Lloreda, amb 12 cases aleshores.



zona de riera de Sant Joan i masies



L’altra àrea de Llefià era les valls orientades perpendicularment al mar, com ara la vall de Sistrells i la de Carcerenya, on hi ha la Torre Pallaresa. Aquesta zona, però, va ser més per a us de conreu que d’assentament humà, però amb 12 cases no obstant. Aquesta zona va ser de nova aparició en aquest segle.



Sistrells i zona rural al segle XVIII



Finalment la darrera àrea era la plana situada al davant de la serra d’en Mena i l’oest de la riera de Sant Joan, per sobre de l’actual carretera antiga de València, i que estava ple de masies. Aquesta zona estava plena d’aiguamolls, per això que s’anomena encara avui el Gorg, amb 21 cases tot i això.



Llefià i Gorg al segle XVIII

Aquesta zona rural va creixer en 14 cases més que el cens de 1553.

Ja hem vist com va créixer l'encara poble de Badalona des de l’edat mitjana fins el final del segle XVIII, com es van anar creant els barris, les construccions de masies, la gran densitat que es va crear a Dalt la Vila, etc. 

El proper post serà la Badalona del segle XIX, quan va donar un cop de puny sobre la taula reclamant una importància a Catalunya que fins ara se li havia negat. Però això és una altra història.

Per cert, parlant d’història. Us recomano el llibre Història de Badalona, de Joan Villarroya, editat pel museu de Badalona. Jo el tinc des de fa molts anys, però poder hi ha noves versions o fins i tot d’antigues al propi museu.

El meu nom és Oriol Aguilera, i si teniu qualsevol consulta tècnica o necessiteu d'un arquitecte tècnic, jo soc la vostra persona.
Per qualsevol cosa més, puseu-vos en contacte amb mi al correu oaguilera@apabcn.cat