Baetulo, la ciutat i les construccions

La ciutat a l’època romana

L’arribada dels romans a Baitolo ibera cap al s I aC va provocar que es fundés una ciutat nova: Bætulo. La terra era perfecte. Terreny amb una plana, camps de conreu, ubicació bona pel comerç davant el mar i al costat del riu Besòs, etc. Primerament es va construir una muralla que envoltava tota la ciutat amb la porta d’accés des de la via litoral (posteriorment via Augusta), i posteriorment es va buscar la ubicació dels edificis públics i el fòrum. Aquest edifici, situat al punt més alt, separava la ciutat alta de la baixa. Amb aquesta planificació arriben la resta de les illes o insulæ (habitatges, establiments, etc.). L’ordenació de la nova ciutat va ser en quadrícula de 7x9 amb dos carrers perpendiculars principals (cardus de muntanya a mar i el decumanus paral·lel a la via litoral) i carrers paral·lels secundaris, adaptant-se al terreny. La seva delimitació es podria dir que anava des del mig de l’autopista fins a Via Augusta per una banda, i des del carrer Quintana Alta fins allà on comença el Viver. La localització del fòrum es trobava on actualment hi ha l’església de Santa Maria.

La zona residencial es trobava a la zona alta de la ciutat amb dos habitatges per illa. A la zona baixa hi havia els edificis públics aprofitant la proximitat amb la via litoral, com ara el mercat i les termes, així com botigues. Al principi no tota la superfície de la ciutat estava edificada sinó que hi va haver zones buides sense construir, mentre que si que va créixer extramur aprofitant la proximitat de la via comercial. Ja cap al segle I dC la ciutat va arribar a la seva màxima ocupació.

Des de 1999 Baetulo es troba declarada com a Bé Cultural d’Interés Nacional.

Al segle I dC el territori que actualment ocupa Badalona no només hi havia la ciutat de Bætulo, sinó que existien diversos nuclis rurals al voltant de la ciutat. S’anomenaven villæ, i es situaven a peu de serralada aprofitant rieres i prop dels camins de comunicació, com ara son les zones de Canyet, Sistrells, Llefià entre d’altres.

Cap a finals de segle gran part de les famílies més benestants traslladen la seva residència a aquestes zones, aprofitant el gran espai per poder construir les noves edificacions. Fins aleshores les villæ servien com a magatzems, forns o petites residències agràries, creant-se a partir del trasllat d’aquestes famílies nous nuclis residencials. Neixen d’aquesta manera els primers barris de la ciutat.

Les construccions a l’època romana

Bætulo estava dividida en insulæ, i a la part alta de la ciutat era on predominaven dins edificis d’habitatges, que ja des d’aleshores existien  senyorials i més modestes. Cal dir que la casa romana a la nostra zona parteix de la tradició ibera amb una evolució a diferenciació d’espais com sales de menjar, zona d’hostes, cuina, menjador, habitacions, etc. Les cases comencen a decorar-se per l’interior amb murals i paviments de mosaic. La construcció evoluciona amb murs de mamposteria (pedres disposades per fer parets), encavallades de fusta per donar forma a les teulades, la perforació dels murs amb possibilitat d’entrada de llum natural a través de finestres i portes, i l’aparició de dos materials l’opus caementum (formigó romà) i un altre que ens acompanyarà fins els nostres dies: la ceràmica, amb la que es feien peces de maons i teules.

Les cases senyorials seguien la tipologia italiana de domus: un desenvolupament entorn un pati interior amb peristil (disposició de columnes que aguantaven la teulada de la casa). S’accedia a través d’un atrium amb impluvium (una teulada a mode d’embús que recollia l’aigua de pluja i una piscina inferior) i un vestibulum que portava a les diferents estances (dormitoris i triclinium –sala d’estar i menjador-). N’hi ha diversos exemples d’aquestes cases dins la ciutat, essent la més important la casa del carrer Lladó.

Pel que fa a les cases modestes, les habitacions de les cases que donaven a via pública s’aprofitaven com a botigues o tabernæ. Obrien finestres al carrer en blocs d’una planta baixa i en la majoria amb una planta pis a sobre. A Badalona es poden observar aquest tipus d’habitatge a les ruïnes de la plaça Font i Cussó.

La vil·la romana agrària estava constituïda per un grup d’edificis amb funcions de centre de treball i també de residència de casa senyorial amb els treballadors, servidors i esclaus. Aquests edificis estaven previstos d’un alt nivell de serveis (banys, gimnàs, etc.) amb jardins enmig de grans finques. Les vil·les urbanes de residència eren més semblant a les domus més luxoses, amb un desenvolupament lineal amb estances disposades al voltant de patis successius amb un hort final.

Arquitectònicament aquests edificis sofreixen una millora, amb formes hel·lenístiques (amb peristils, pèrgoles, columnes amb capitells), millors materials d’acabats i freqüentment amb torres tant defensives com obertes per poder observar els treballadors.

Dins la ciutat de Bætulo, aquells edificis que eren les residències d’aquestes famílies es divideixen i algunes d’elles canvien d’ús per passar a fer-se altres activitats com comerços i petites indústries com ara de ceràmica. D’aquesta manera la ciutat anirà poc a poc abandonant-se i adoptant una nova funció, la comercial enlloc de la residencial. En aquests mateixos moments, la ciutat rep la condició de municipi.

Dins el terme del municipi de Baetulo no només hi havia edificis d’habitatges. Un dels aspectes més característics de l’arquitectura romana era la seva capacitat de crear obres d’infraestructura i edificis públics.

La via Augusta, que passava per la ciutat, n’és un clar exemple. Es tractava del primer dels camins de colonització de la Hispània romana. En general les vies romanes no estaven pavimentades (tret d’algun punt especial o superfície no ferma), però si formades per gruixos de terra i grava. Per salvar desnivells o rius varen construir ponts (primer de fusta i posteriorment de pedra). De la mateixa manera portaven l’aigua de rius o subsòl amb aqüeductes, amb algun punt encara visible a la ciutat, i que una vegada es trobava dins, la xarxa d’abastament interior constava de cisternes i filtres, repartidors i canonades de ceràmica. També era obligatòria la disposició d’una xarxa de clavegueram per conduir les aigües residuals. Per últim, la darrera infraestructura vital per la ciutat era la seva muralla amb porta d’accés.

Un dels elements indispensables en les ciutats romanes era el temple que presidia el forum, gran plaça porticada on se situaven els principals edificis públics. En el cas de Baetulo, la ubicació del fòrum en un punt elevat (turó d’en Rosés) li atorgava un domini de la ciutat, dividint-la en dos.

Posteriorment el temple pagà va ser tancat i enderrocat o potser reconvertit en un altre edifici.

Una altra edificació pública situada a prop del fòrum era el teatre amb forma semicircular, construït amb pedra i que després va servir com a fonament d’habitatges. I per últim, el lloc públic més conegut i conservat a Badalona: les termes. Tractaven de resoldre el problema higiènic i d’esbarjo de la societat romana.  

La construcció de Badalona. El poble al segle XVIII

Bon dia a tothom. Després de la gran acollida que va tenir el post visc-a badalona (gràcies a tots aquells que el varen llegir), em vaig recordar del meu Projecte de Fi de Carrera que tractava sobre la construcció d’un hotel a Badalona i el seu estudi de viabilitat, amb una part on es feia un repàs de la història de la construcció de la ciutat.

Actualment tothom coneix els principals carrers de la ciutat: on és l’Avinguda Martí i Pujol (la de l’estació pel que no son badalonins), el carrer de Mar (la de les tendes de roba), com és la Rambla (el passeig del costat la platja); les diferents artèries que la comuniquen amb Barcelona i Mataró, com ara la NII i les autopistes C-31 i la B-20, més coneguda com la del IKEA; o bé les àrees verdes com el parc de Montigalà o el de ca l’Arnús.

Tots sabem que Badalona no és només el Centre o Dalt la Vila, de fet hi ha un total de 35 barris dividits en 8 districtes... buff, moltíssima gent.

Barris de Badalona

Però perquè tot el que coneixem sigui com és, han fet falta molts anys, moltes obres civils, plans urbanístics diferents, etc.

Aquest post i els propers tractaran sobre la construcció de l’actual Badalona. Aquest en concret es centrarà la construcció fins l’expansió de la ciutat al segle XIX.

Com ja deia el post anterior, Badalona té un passat amb més de 2.000 anys d’història. Però la ciutat com a ciutat pròpiament dita té només 200 anys i escaigs.

Antecedents. La vila medieval. El Dalt de la Vila

La trama urbana neix a finals de segle X, havent tingut com a mirall l’estructura urbana de Baetulo, però des d’unes pautes contemporànies.

A l’inici de l’edat moderna Badalona, cap a 1553, era el nucli urbà entorn a Santa Maria més unes masies disperses pel territori, podent considerant-se 4 barris: Sagrera (el més urbanitzat amb 51 cases), Llefià amb 17, Canyet amb 18 i Pomar amb 19.

El barri de Sagrera estava situat al turó d’en Rosés, comprès entre la riera actual de Matamoros, la de Canyet, pel sud per la carretera Reial (línia actual de Francesc Layret) i pel Nord pel carrer de Dalt durant molts anys i pel Lladó a partir del s XVIII.

Dalt la Vila al segle XVIII

Dalt la Vila va començar a canvia arrel de l’enderroc de l’antiga església romànica de Santa Maria al 1759 i la construcció de la nova, que va acabar el 1779 (ei, només 20 anyets, res comparat amb la Sagrada Família de Barcelona...). Es van comprar cases i els patis del voltant a l’església per la ubicació de la nova, que va canviar la seva entrada cap a mar, on no hi havia edificis, amb la creació d’una plaça.

Al costat d’aquesta plaça es troba la Torre Vella, que ja es va comentar en el post anterior, on actualment es troba el col·legi Cultural, amb un portal renaixentista (dels pocs existents a Catalunya), i pertinents a la casa dels Santcliment, els antics senyors de Badalona.



Plaça de l'església al segle XX amb Torre Vella al costat



Les construccions noves s’alineaven una al costat de l’altre, creant els camins d’entrada i sortida que passaran a ser els carrers actuals, amb la creació del carrer de Dalt, el carrer Lladó, el de les Eres (que resseguia els limits posteriors dels patis de les cases d’aquells carrers), el carrer de Barcelona. Les masies es dispersaven pel camí d’accés a la zona rural de Canyet que recorria l’antiga muralla romana (avui el carrer de Quintana Alta), seguia pel camí del Pas de la Guineu (on es troba el meu despatx) i pel carrer del Doctor Robert (ara tot tallat per una bellíssima autopista...)

Per l’altra banda de la Sagrera les cases es van anar edificant sobretot al llarg del carrer Fluvià conegut com la costa de l’Ullal o la costa del Mecu. Les masies s’anaven edificant a la zona del Torrent de la Font (actual riera Matamoros) com per exemple Can Solei, tot indicant el camí cap a Pomar.

També cal esmentar la construcció d’un aqüeducte que portava aigua a la Torre Vella, i que anava a través de la part baixa del carrer Fluvià, i que avui encara resta uns arcs a la plaça del davant del CAP que hi ha a President Companys, i que els podem tocar com si fos una pedra normal, pensant que data del segle XV.

Cap al mar passava d’igual manera, començaven els habitatges un al costat de l’altre, però predominaven algunes masies disperses amb camps de conreu i sobretot l’arenal, una zona de sorres. El camí cap a la platja seguia el recorregut del carrer de la Costa, continuava per Sant Anastasi i finalment pel carrer de Mar.

Arenal, l’eixample del segle XVIII

A Dalt la Vila, l’espai no sobrava, pel que es va començar a construir on abans hi havia patis, i van apareixer els culs-de-sac (los callejones sin salida), com ara el carreró del carre Fluvià (on anteriorment vivia).

A partir de la segona part del s XVIII es comença a edificar progressivament a la zona de l’arenal, el creixement més significatiu del poble.

El perill de les incursions pirates havia disminuït força, i l’activitat pesquera va créixer molt, cosa que va fer que aquesta zona comencés a créixer.

Es va començar a traspassar el límit de la riera de Canyet fins arribar a la riera d’en Folch (actual Martí i Pujol). Es va edificar la zona del camí de Barcelona (camí del Rector) i arribaren fins la ocupació del sorral entre Baix a Mar i Dalt la Vila, amb la carretera Reial, iniciant el carrer actual de la Creu (el del metro).

Tot i això, els desenvolupament d’edificacions es realitza al que actualment és el barri de Dalt la Vila.

La crescuda de l’economia i la demografia a la vila fa que l’edificació urbana poc a poc surti del nucli de Dalt la Vila, connecti amb el Baix a Mar i l’eix edificat del Camí Reial i s’estengui pel terrenys lliures entre aquell i la platja.

Els pescadors seran els habitants d’aquesta nova zona, però també corders i “les primeres manufactures tèxtils, i alguna de les primeres destil·leries d’aiguardent” –els antecessors de l’Anís del Mono-.

La primera zona d’habitatges del barri de Baix a Mar va ser la de la banda est del carrer de Mar, entre el carrer del Tei i el carrer de Sant Francesc de Paula.

Es va consolidar seguint les vies de comunicació ja existents: el camí al mar (carre de Mar) i el camí de la Granota a Montgat (Sant Pere). Molts terrenys pertanyien només a una família, però que poc a poc es van anar parcel·lant.

La trama resultant, segons una retícula ortogonal força endreçada, reclama l’existència d’algun instrument d’ordenació per ara desconegut. Ha nascut el Centre de Badalona, o més aviat, el seu avi.

Es va passar en 1553 de tenir 51 cases a dos segles després tenir un total de 187.



Arenal al segle XVIII



Aquesta crescuda d’edificis no cregueu que es feia al tun-tun, ni per la cara, sino que ja aleshores es demanaven permisos per construri cases. A Dalt la Vila es pagava a l’Ajuntament per la concesió del terreny, i a la zona de l’Arenal es requeria el vistiplau de la Intendència que cobrava anualment un cens.

Els barris rurals

Els barris eren formats per masies disperses, moltes d’elles sent les antigues villae romanes, com ja es comentava al post visc-a badalona.

Les masies es trobaven situades prop de les rieres, a les zones on les aigües podien ser aprofitades, com també marcaven aquestes rieres els eixos de comunicació mar-muntanya.

Els nuclis es trobaven envoltats de grans zones de conreus i bosc, sobretot a muntanya i prop del riu Besòs.

Els canvis que es van produir a la zona de la Sagrera també es va produir a la vida rural, no tant en noves construccions, sinó més bé en un canvi en l’estructura de la masia i les seves dependències. Moltes masies formaven part de les propietats del bisbat o bé de classes benestants, cosa que feia que els masovers no fossin els propietaris dels mas.

Algunes de les cases es van reforçar amb torres de defensa per, com s’ha dit, les invasions dels pirates. D’altres van diferenciar els espais residencials dels estrictament agrícoles, amb sales àmplies al primer pis, capelles, jardins, etc.

A Pomar les masies eren edificades prop de la seva riera i més cap a mar a la riera de Canyadó. Es perllongaven on actualment hi ha el barri de Pomar de Dalt, Pomar, Les Guixeres fins arribar a Canyadó, amb un total de 13 cases l’any 1746.

Canyet es va anar consolidant també a l’entorn de la seva riera, on actualment ha perdurat el seu hàbitat rural. Per exemple, l’any passat vaig rehabilitar una masia al camí de ca l’Amigó. Les masies es perllongaven des de dalt del camí cap a Sant Jeroni de la Murtra, fins arribar a Dalt la Vila, pel que l’actual Bonavista i Bufalà, al voltant de l’Avinguda Martí Pujol, estaven plegats de masies, com ara la de Can Barriga. En aquest barri per aquelles èpoques hi havia 31 cases.



Bufalà i les seves masies



Llefià era el més extens, i es podien diferenciar tres grans àrees. La de la vall de la riera de Sant Jeroni que porta cap al torrent de Batllòria, i que dona lloc a l’actual riera de Sant Joan, amb masies com ara ca l’Alemany (enmig de la muntanya, i que des de l’autopista es pot observar mig derruïda, i on de petit jugava amb els cosins), fins arribar a l’actual Can Cabanyes. Aquesta extensió de terreny estava situada on actualment hi ha Montigalà, Lloreda i Nova Lloreda, amb 12 cases aleshores.



zona de riera de Sant Joan i masies



L’altra àrea de Llefià era les valls orientades perpendicularment al mar, com ara la vall de Sistrells i la de Carcerenya, on hi ha la Torre Pallaresa. Aquesta zona, però, va ser més per a us de conreu que d’assentament humà, però amb 12 cases no obstant. Aquesta zona va ser de nova aparició en aquest segle.



Sistrells i zona rural al segle XVIII



Finalment la darrera àrea era la plana situada al davant de la serra d’en Mena i l’oest de la riera de Sant Joan, per sobre de l’actual carretera antiga de València, i que estava ple de masies. Aquesta zona estava plena d’aiguamolls, per això que s’anomena encara avui el Gorg, amb 21 cases tot i això.



Llefià i Gorg al segle XVIII

Aquesta zona rural va creixer en 14 cases més que el cens de 1553.

Ja hem vist com va créixer l'encara poble de Badalona des de l’edat mitjana fins el final del segle XVIII, com es van anar creant els barris, les construccions de masies, la gran densitat que es va crear a Dalt la Vila, etc. 

El proper post serà la Badalona del segle XIX, quan va donar un cop de puny sobre la taula reclamant una importància a Catalunya que fins ara se li havia negat. Però això és una altra història.

Per cert, parlant d’història. Us recomano el llibre Història de Badalona, de Joan Villarroya, editat pel museu de Badalona. Jo el tinc des de fa molts anys, però poder hi ha noves versions o fins i tot d’antigues al propi museu.

El meu nom és Oriol Aguilera, i si teniu qualsevol consulta tècnica o necessiteu d'un arquitecte tècnic, jo soc la vostra persona.
Per qualsevol cosa més, puseu-vos en contacte amb mi al correu oaguilera@apabcn.cat