Badalona romànica

Badalona, el poblet, romandrà igual durant tota l’edat medieval, entorn l’església que es va enderrocar o reformar considerablement per la posterior construcció d’una església romànica al segle XII, que va subsistir fins a meitat del segle XVIII.

Dins el que abans era la ciutat romana, la trama urbana neix a finals de segle X, havent tingut com a mirall l’estructura urbana de Baetulo, però des d’unes pautes contemporànies. Les cases s’amplien, es compren terrenys adjacents, es solapen cases amb compra d’habitacions individuals per part de la casa veïna, es tanquen carrers, es creen els famosos cul-de-sac, etc.

Les vil·les del voltant si que augmenten poc a poc, amb noves masies senyorials i cases del voltant. Amb l’arribada del feudalisme, els senyors compren o obtenen terres per conrear, construint cases per establir-hi pagesos, ampliant d’aquesta manera les vil·les ja existents. És l’exemple del castell de Godmar on encara resten elements d’aquesta època.

Però pel que fa a l’arquitectura, si que s’evoluciona. Neix un nou estil, el romànic. L’arribada de l’arquitectura romànica es troba precedida d’un lentíssim procés de formació amb modalitats molt diverses. La seva introducció es deu a la difusió operada pels mestres picapedrers, que dirigien equips itinerants de paletes picapedrers experts en l’elaboració de la pedra segons la tradició del maó, treballant amb petits carreuons plans i rectangulars col·locats amb morter. Els picapedrers eren experts en la construcció de voltes i els seus edificis parlen un llenguatge inconfusible i perdurable, que romandrà com un signe d’identificació de tota l’arquitectura romànica. Aquest estil es veurà més en edificis públics i no tant en particulars, havent-hi en aquells temps només l’església. A part de l’antiga església de Santa Maria, també s’hi construeix en aquesta època l’ermita de Sant Onofre. Cal dir que l’estil que el succeirà, el gòtic, cap al segle XIII anirà poc a poc barrejant-se amb aquest ordre, i coexistiran als edificis fins que finalment s’adoptarà el nou estil.

L'habitatge medieval

L’habitatge en si no es modificarà gaire, tal i com va passar durant l’època anterior musulmana i visigòtica. La seva estructura serà molt semblant a les èpoques tardo-romanes. Els senyors viuen en cases més altes, fortificades, amb sales i salons, amb una capella, espai pels servents i molt sovint amb jardí interior. La casa del comerciant és més austera, amb la planta baixa amb l’obrador o botiga, i al darrera, una rebotiga amb cuina-menjador. La planta superior amb els dormitoris de la família i aprenents de l’ofici.

Al mon medieval els materials de construcció eren cars mentre el cost de la mà d’obra no era massa elevat. Per tant, tot el material es reutilitzava i, fins i tot, s’intentava aprofitar les edificacions existents. Així, si no calia, no es desfeia res. Existia una cultura d’agregació, de construir sobre el construït, per estalviar materials, cars de per si, però sobretot cars pel transport. Això explica les moltes cases d’aquesta època que tenen annexats altres volums, de diferents gruixos i materials.

Els murs de l’arquitectura romànica son de pedra, perquè era el material més a l’abast, col·locats en sec o amb morter de fang o de calç. El mur és constituït per dues fulles externes més consistents i al mig un reblert de pedregoleig unit amb morter de calç. Això feia que els murs Els sostres estaven fets amb bigues de fusta, damunt el qual es recolza la coberta. Quant als revestiments, la teulada podia ser de lloses de pissarra o de teules. Els paraments de murs i voltes, sobretot els interiors, anaven sempre revestits, arrebossats amb morter de calç i pintats. Els paviments eren de terra piconada o de morter de calç.

El promotor de l’obra havia d’organitzar la finançament, adquirint drets d’explotació de la pedrara i el bosc, i contractant una colla de picapedrers. La colla podia ser ajudada per treballadors, sobretot durant el temps que la gent no havia de conrear al camp. Les crisis econòmiques, molt freqüents, ocasionaven aturades i retards en les obres.

Esglésies

Després d’observar la continuació en la tradició de la construcció de l’habitatge, l’edifici que més va sofrir modificacions en aquesta època medieval va ser el religiós. Els avenços arquitectònics primerament es duien a terme a les esglésies, i posteriorment una vegada comprovat el seu bon funcionament s’anava copiant per altres tipus d’edifici.

En els primers temps del romànic, les esglésies tenien espaioses criptes amb naus subterrànies i grans campanars. Tal i com passava a la resta d’edificis, els murs estan constituïts de pedra, amb petites i poques perforacions (finestres i portes) i als sostres es substitueixen les encavallades de fusta per la volta de pedra (porosa per alleugerir pes). 

L’arquitectura romànica evoluciona vers la segmentació de la planta. Amb el temps la segmentació es fa present en l’espai de la nau central i més encara en les laterals, on s’usa el quart de canó o volta d’aresta. Les voltes representen un esforç extra que haurà de resistir el mur, moltes vegades suportades amb gruixos de mur considerables. Amb el temps el mur s’anirà articulant i deixarà de ser una massa gruixuda i uniforme, substituint-se per pilars, i augmentant el nombre i dimensions de les obertures, sempre a base d’un o més arcs.

L’exemple més important d’arquitectura romànica va ser la primera església de Santa Maria, aixecada sobre l’antiga basílica romana l’any 1.112. Aquesta respon al prototip d’església amb grans murs i poques obertures, i campanar separat respecte la planta. D’altres exemples més tardans trobem l’oratori de Sant Onofre, de característiques constructives semblants, amb una planta rectangular, absis i coberta a dues aigües, i l’ermita de Sant Climent d’igual forma en planta però coberta amb volta de canó.