L’economia de Badalona a l’edat mitja depenia directament
de l’estat climatològic pel que es passava. Una crisi agrícola comportava
dificultats alimentàries i amb això pèrdua demogràfica. Cap al segle XIV
Badalona tenia 143 cases, mentre que dos segles després tenia 105. No és fins
el segle XVIII quan comença a guanyar població, recuperant (167 a principis) i
posteriorment sobrepassant el numero de cases a 276 ja a mitjans de segle. Ja a
finals de segle la població es multiplica i s’arriba a 725 cases, quadruplicant
la seva població en menys de 100 anys.
Aquest segle passa per ser l’època del renaixement
arquitectònic, però també del renaixement urbanístic. S’enderroca l’antiga
església romànica el 1759 i en el mateix lloc es construeix una nova, acabant
el 1779. Dalt la Vila o la Sagrera, comença a tenir vida, alineant unes cases
al costat de les altres, creant carrers (camins d’entrada i sortida). La zona
que va començar a expandir-se sobretot va ser la de les vies de comunicació cap
a Llefià, Canyet i Pomar, que es reparteixen la població equitativament a la
zona rural.
A partir de la segona part de segle es comença a
edificar progressivament a la zona de l’arenal (la zona entre Dalt la Vila i el
mar), el que va suposar el creixement més significatiu de Badalona. Es va
seguir les vies de carrer de Mar i Sant Pere, i es va arribar fins la riera
d’en Folch d’una banda i la de Matamoros per una altra. L’activitat pesquera va
créixer molt, i el perill d’incursions pirates va disminuir de tal manera que
va fer que aquesta zona comencés a créixer, instal·lant-se les primeres
manufactures tèxtils i corders. Badalona començava a expandir-se, tenint
aquestes cinc zones ocupades que aniran creixent de tal manera que ja al segle
XIX s’uniran.
Durant el segle XVIII i gràcies al naixement del baix a
mar, la ciutat té necessitat de construir habitatges amb un bon ritme. Neixen
les cases badiu.
Aquestes cases, pensades i construïdes per la gent del
poble pla, son molt similars a les cases cós, típiques al maresme i al
Barcelonès nord, però sense badiu. Estaven construïdes majoritàriament per una
planta baixa i un pis. L’amplada de façana estava condicionada per la mida de
la biga de fusta, i a la nostra zona varien entre els 5 i 6m. Les cases
acostumaven a tenir una bona llargada, duplicant i, fins i tot, triplicant la
seva amplada. La casa s’estructurava entorn un passadís (situat a un lateral)
que connectava la porta amb el pati del darrere, anomenat a la nostra ciutat
com a badiu. Aquest badiu, típic de la nostra ciutat sovint tenia al seu mig un
pou. Al costat del passadís es trobaven les habitacions, sent la primera de
totes un espai utilitzat com a magatzem de les eines i materials necessaris pel
treball (xarxes i cordes en el cas del baix a mar). La cuina podia estar o bé a
la ultima cambra de la casa abans d’arribar al badiu, o bé en un volum a part,
fora de la casa amb el badiu enmig. Al pis superior hi havia els dormitoris, on
sovint hi havia dos, un pel matrimoni i un pels fills o familiars. La coberta
de la casa, a dos aigües estaven acabades amb teules ceràmiques. Les façanes
van passar a ser molt austeres, sense cap ornamentació. Avui en dia aquest
tipus de casa encara existeix i les podem trobar fent un petit passeig pel
centre.
Pel que fa a les cases senyorials, durant aquesta època
no hi van haver gaires de nova construcció, tot i que si que es van realitzar
obres de rehabilitació en les ja existents. A aquestes se les va caracteritzar
amb el nou art existent, el renaixement. La Torre Vella, la Rectoria, Can
Butinyà i altres edificis d’aquesta època tenen elements renaixentistes a la
seva façana.
